L’Evangeli dona notícia de la discussió que tenen elsdeixebles de Jesús, sobretot quan Jesús els anuncia el seu futur. No hoentenen, tenen por, callen quan Jesús els pregunta sobre què han discutit pelcamí. I és que la discussió ha estat sobre la pretensió de saber quin d’ellsseria el més important. Amb tot, Jesús, ja els respon: «Si algú vol ser el primer,ha de ser el darrer i el servidor de tots» (Mc 9,35). Aquest en serà el distintiu,allò més cristià. Jesús, que acaba d’acceptar la renúncia als honors i el camíde la creu, els proposa fer el mateix d’ara endavant.

El referent que posa Jesús és un infant, algú que no té capambició personal, tal com ho descriu la primera benaurança, la de la pobresaevangèlica. Queda molt clar que es tracta de la primera condició del seguiment:la renúncia a tota ambició i prestigi, i això comporta un nou concepte de primaciapersonal que no concorda en absolut amb les expectatives més freqüents. Pertant, res de domini, res d’honors, res d’escalafons. Si algú vol ser el primer,que ho sigui per a servir!

Aquesta serà la segona condició del seguiment que marca latrajectòria fins a donar la vida. Jesús serà el primer a fer-ho. Lasensibilitat que demostra per anar a buscar l’ovella perduda no neix de capidea de superioritat ni d’autocomplaença, sinó que implicarà l’acceptació de lapersecució i la mort, víctima dels qui posen paranys al just perquè fa nosa.L’ideal autèntic supera el marc limitat del temps per orientar-lo a una altrasituació més definitiva i que anomena «Regne del cel».

Des d’aquesta nova actitud, ens mostra com «servir» enl’Església i en qualsevol camp secular, sigui familiar, educatiu, social,polític o econòmic. La paraula clau serà: servei. Posats a concretar-ho alvoltant del concepte i l’exercici de l’autoritat a partir de la pregunta queens fa Jesús, ens trobem amb la implicació del cristià que té un càrrec político d’exercici d’autoritat. El papa Francesc diu que «en l’activitat política calrecordar que més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereixel nostre afecte i el nostre lliurament. Per això, si aconsegueixo ajudar una solapersona a viure més bé, això ja justifica el lliurament de la meva vida» (FT195). Es tracta d’un acte de servei als ciutadans, una expressió de la caritat,una aportació peculiar a la convivència, l’antídot de tota pretensió individualista.