Aquestes paraules de Jesús als seus deixebles,reflectides a l’evangeli de sant Marc, serveixen per a començar aquest escritreferent al pontificat del bisbe Xavier Novell. Aquests dies en què les xarxess’han omplert d’hipòtesis i, tristament també, de judicis al voltant de la sevarenúncia com a bisbe de Solsona i els seus motius, és d’agrair que CatalunyaCristiana vulgui dedicar un article a fer un recull agraït del que han estattots aquests anys de servei a l’Església de Solsona.
“Qui diu la gent que sóc jo?” Moltes persones imitjans aquestes setmanes han gosat afirmar, sense cap mena de caritat, qui oquè és el bisbe Xavier Novell. Davant tants titulars d’atac o sospita cap aell, hom pot adonar-se de què fàcil que és fer llenya de l’arbre caigut iparlar sense coneixement de causa. Com bé ha dit un sacerdot amic seu: “totsaquests no han vessat ni una llàgrima pel bisbe Xavier.”
“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?” Realmentqui pot parlar del que som és la gent que ha intimat amb nosaltres, que hacompartit el camí de la nostra vida, amb qui hem patit, plorat, rigut; aquestssón els que ens coneixen en veritat i en conseqüència ens estimem pel que som,incondicionalment, aquests són els que ploren amb nosaltres quan caiem. De fet,al final a Jesús l’importa el parer dels seus deixebles, els que havien intimatamb ell: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”
Som molts els afortunats per haver compartitcamí amb el bisbe Xavier: els nens que han jugat i pregat amb ell a lescatequesis, Catecolònies i a l’ “oratori dels nens petits”; els joves que haacompanyat a les rutes, pelegrinatges i tantes activitats; els seminaristes,per qui ha estat un pare; els Fratellos, pels qui els tenia un afecte especial;els mossens grans i els més joves; els laics i “treballadors apostòlics”, perqui tant ha apostat i amb qui s’ha posat a treballar per l’Evangeli; elsmalalts, físics o espirituals; els caminadors amb qui s’ha aventurat al RaidGoum; els gitanos de tota Espanya… Som molts els qui hem pogut trobar en ellun pastor, un mestre, un pare i un germà. I, per això, ara el plorem i jal’enyorem.
Començava el seu pontificat amb la sevaordenació episcopal el 12 de desembre de 2010. La Catedral de Solsona plena degom a gom, l’àliga del bestiari solsoní li donava la benvinguda a la ciutat, totsvolíem acompanyar a mossèn Xavier, el pare, el germà, que a molts havia portata la fe, volíem acompanyar al nou bisbe, el més jove d’Espanya. Les paraulesque ens va adreçar al final de la cerimònia varen ser el preludi de què serienaquests deu anys del seu pontificat; “Us convoquem a una nova evangelització,extensa i profunda, que permeti de nou fer d’aquesta una terra de sants”.
Així ha estat, la nova evangelització ha estatl’eix central i transversal de tota la seva acció pastoral d’aquests anys. Noha estat un mer maquillatge d’algunes de les activitats pastorals, sinó que haremogut i reconfigurat tota l’estructura diocesana amb un únic fi: intentar queles parròquies poguessin ser realment comunitats evangelitzades i evangelitzadores,en les quals des del més petit al més gran, els més pobres, les famílies, hipoguessin rebre i viure l’Evangeli.
En aquests moments en què encara perdural’impacte inicial de la seva renúncia, és oportú recordar quins són els passosque han portat el bisbat de Solsona a ser el que és: una diòcesi que, amb lesseves llums i ombres, intenta ser missionera.
Des del bell principi del seu pontificat, elbisbe Xavier va recollir el testimoni del bisbe Jaume Traserra, amb el qualhavia compartit l’ànsia missionera com a secretari personal, secretaricanceller i altres. Amb ell havien impulsat l’escola de formació laics, nascudainicialment per a la pastoral juvenil amb el bisbe Antoni Deig, d’on han nascuttants agents que han estat treballant pastoralment, braç amb braç, amb el bisbeXavier perquè l’obra missionera fos possible. També es va començar l’anomenada“pastoral dels allunyats” -pionera a Catalunya i a la resta de l’Estat – que, ambla creació del dicasteri per a la nova evangelització l’any 2010, va convertir-seen la Delegació per a la Promoció de la Nova Evangelització.
El gener de 2012, amb el Congrés de Manresa impulsatpels dos bisbes Romà i Xavier, va ser com el tret de sortida d’una ingent obraevangelitzadora que va anar més enllà de la Catalunya central fins arribar aindrets de tot Espanya. Persones inquietes per la nova evangelització es varendesplaçar a Manresa per escoltar les ponències del bisbe Rey de Toulon iconèixer els diferents mètodes de primer anunci, l’oratori dels nens petits,Alpha, Tornar a Creure, una Llum en la nit. En aquells moments en què el papaBenet XVI feia una crida a una nova evangelització, amb nou ardor, nous mètodesi noves expressions, molts varen trobar resposta en aquest Congrés.
El 12 d’octubre del mateix any es presentavael nou Pla Pastoral diocesà, un Pla eminentment evangelitzador i del qual elbisbe Xavier va dir que seria l’únic que faria durant el seu pontificat, aixíha estat. Allí s’hi llegeix: “aquest Pla pastoral és vinculant en el seuobjectiu –renovar i revitalitzar les comunitats parroquials – i en el mitjà peraconseguir-ho – l’evangelització. Recomana propostes ben concretes que convéque siguin tingudes en compte. Suggereix indicacions que, en canvi, queden a lalliure decisió dels rectors”. Les propostes són: Una comunitat orant – Un equipparroquial d’evangelització – Grups parroquials de reiniciació cristiana – Reestructuracióde la catequesi de primera comunió i confirmació – La celebració del’Eucaristia, com a cimal de tota obra evangelitzadora– La trobada mensual dela comunitat- La pastoral infantil i juvenil – L’acció caritativa. Aquest Plapodríem dir que va ser profètic i que el bisbe Xavier amb la seva ànsiamissionera i la seva visió es va avançar als signes dels temps, ja que algunesde les intuïcions que conté es poden trobar un any més tard en l’EvangeliiGaudium del Papa Francesc; l’Església, a través del bisbe de Roma, confirmavaque el camí que seguíem a la diòcesi era el correcte.
Al mateix temps que es presentava el PlaPastoral, a la diòcesi ja feia uns anys (2010) que en algunes parròquies esduien a terme els sopars Alpha: un mètode de primer anunci provinent del’Església anglicana, però eminentment ecumènic, que ha estat i és motor decanvi en moltes parròquies que volen esdevenir missioneres. Gràcies a aquestmètode moltes són les persones que han fet experiència de Jesús viu a travésdel seu Esperit Sant i això els ha portat a la incorporació en la sevacomunitat parroquial.
Però… i després del primer anunci, què?Aquesta pregunta va portar a un grupet de la diòcesi de Solsona a visitar Milà:allí, a la parròquia de Sant Eustorgio, seu de les cèl·lules parroquialsd’evangelització, vàrem descobrir que les parròquies missioneres estavenformades per grups petits de discipulat, calia formar grups, cèl·lules on lespersones amb una primera i incipient experiència de fe poguessin créixer en elconeixement i adhesió al Crist. Aquesta descoberta va portar al naixement depetits grups de fe: “Fe i Vida”, “Camí de Vida”, “Punts de Llum”, “Beta”…diferents noms depenent de cada parròquia però amb una mateixa finalitat.
L’obra evangelitzadora també va portar, l’any2014, a conèixer els recessos d’Emmaús a Barcelona i, posteriorment, aimplementar-los a la diòcesi. Aquest recés provinent de Miami ha fet que moltshomes i dones del bisbat experimentessin una revifalla en la seva fe adormida ies convertissin en evangelitzadors i promotors dels mètodes de primer anunci enles seves respectives parròquies.
A la diòcesi teníem mètodes de primer anunci, mètodespel discipulat, però ens mancava una escola que fos més evangelitzadora. L’escolade laics la qual havia fet molt de bé i havia format a les persones méscompromeses del bisbat, donava símptomes que ja havia fet el seu recorregut,necessitàvem quelcom que s’adeqüés a la cultura de la nova evangelització, necessitàvemun tipus de formació més querigmàtica per tal de formar a les persones quesortien dels mètodes de primer anunci. Partint d’aquesta necessitat i recerca,es va descobrir l’Escola d’Evangelització Sant Andreu. Així doncs, el gener del2014, el fundador d’aquesta escola mexicana, el Sr. Pepe Prado, venia a Solsonaper presentar-la i instaurar-la a la nostra diòcesi.
A Solsona hem estat molt viatgers, sempre ambl’antena posada per desplaçar-nos a qualsevol punt del món on hi hagués unarealitat missionera que pogués fer bé al nostre territori fortamentsecularitzat. En aquesta recerca vàries vegades hem viatjat a Londres, al’església de la Holy Trinity Brompton, on varen néixer als anys setanta elssopars Alpha. Aquesta església, en aquests moments amb una repercussió mundiali present en totes les confessions cristianes, organitza cada any la“Leadership Conference”, un congrés on referents mundials en el camp missionerexposen les seves ponències. Allà, en aquest entorn, vàrem conèixer al capellàcatòlic James Mallon, del Canadà, el qual posteriorment ha esdevingut un referentmundial en el camp de la conversió pastoral missionera a través del seu llibre Una Renovació Divina.
El bisbe Xavier més d’un cop havia dit aSolsona érem com els japonesos: anàvem, veiem i ens ho copiàvem. Aquesta ditaha estat ben certa i així és com, ben aviat, després de conèixer James Mallon,diferents mossens, laics i grups parroquials i diocesans es van posar a llegiri treballar el seu llibre. Ell ens va permetre trobar una peça molt importantper acabar d’encaixar el trencaclosques: la importància de tenir una visiódefinida i una estratègia pastoral concreta. D’aquesta manera, el novembre del2017 i com a resultat de la lectura esmentada, es va presentar a la diòcesi lanova “visió diocesana”, que complementava el Pla Pastoral: “Una novaorganització diocesana al servei d’unes comunitats parroquialsevangelitzadores”.
Aquesta declaració ha guiat la vida diocesanadels últims quatre anys: creació de l’equip de visió diocesà; reorganitzacióterritorial que ha donat pas a les unitats pastorals parroquials (amb lafinalitat d’unir esforços i recursos per a fer possible el naixement decomunitats vives); nomenament de laiques per a tasques de coordinaciódiocesana; declaració de visió i plans d’acció de la majoria de lesdelegacions; reorganització del seminari major; creació de la comissiód’acompanyament integral de les parròquies (en vistes a ajudar i concretar laconversió parroquial missionera); l’acompanyament pastoral de mossens,treballadors apostòlics i laics amb responsabilitats; el treball pastoral perobjectius… Fins i tot, també, i sempre des de la mirada evangelitzadora quebusca el bé integral de la persona, algunes iniciatives pastorals puntuals relacionadesamb la guarició i l’alliberament, com ara vetlles de pregària, formacions irecessos.
El seu llegat espiritual
Moltes de les persones de fora del bisbat deSolsona que han participat de les activitats que s’hi han realitzat els darrersanys han dit que s’hi respirava una acollida i una espiritualitat molt característicai que els feia molt de bé de cara al seu camí de fe.
Aquestes “acollida i espiritualitat” són obraprincipal de l’Esperit Sant. És Ell qui s’ha anat servint de moltescircumstàncies i persones per anar obrint camins nous per a la vida de fe detants a la nostra Església. Certament, però, en aquest treball generós iprofund de l’Esperit, una peça clau, com a mestre i pastor, ha estat el bisbeXavier.
És difícil de definir aquest mestratge de vidainterior, ja que s’ha de conèixer per experiència per poder-lo comprendre bé;tanmateix, es podria resumir en voler viure l’evangeli amb radicalitat. Té unaroma de tendresa, la mateixa que aflora del cor de Crist, té un aromad’acollida sincera, té un aroma d’entrega incondicional feta de l’escolta profunda,de l’abraçada sincera al germà que pateix, de la generositat enl’acompanyament, té l’aroma del pastor amb olor d’ovella, de la proximitat,d’aquell que s’enfanga perquè no es mira les coses des de la barrera, sinó quebaixa a la plaça amb el qui pateix, té l’aroma de l’entrega absoluta, tél’aroma del pare que afluixa el pas per caminar al costat del fill o la fillaque no pot seguir el camí, té l’aroma… del qui el Senyor crida i ungeix perfer-lo pastor segons el seu cor.
Certament han estat deu anys molt intensos i fecunds,on no han faltat els problemes, evidentment, i no pas pocs (conflictes,dificultats, opinions dispars, la inèrcia del “sempre s’ha fet així”, gelosies,decisions errònies…). El mateix Senyor va pregar per la unitat del seu ramati, també, l’apòstol sant Pau tantes vegades expressava el seu dolor i súplica aDéu per la comunió i missió de les comunitats fundades per Ell. La tascaevangelitzadora és apassionant i bonica, però no és gens fàcil.
Però no es pot negar que el bisbe Xavier haestat fidel a la seva promesa feta el dia de la seva ordenació episcopal: “Usconvoquem a una nova evangelització, extensa i profunda, que permeti de nou ferd’aquesta una terra de sants”. Les persones que caminem a la diòcesi de Solsonatenim molt camí de conversió a fer (no som pas sants!), però això no treu, al’inrevés, que es pugui afirmar que la tasca evangelitzadora del bisbe Xavier ala diòcesi ha suscitat en el cor de molts el desig de ser-ho i de seguir aJesucrist incondicionalment.
Ben segur que el bisbe Xavier no ho ha fet totbé, i que aquest no era el final com a bisbe de Solsona que tots esperàvem,però qui som nosaltres per jutjar? Com diu el mateix Senyor: “Aquell devosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7).
El que és cert és que tota la seva obrapastoral i el seu llegat espiritual no es poden obviar, no es poden destruir nieclipsar amb quatre titulars. El seu llegat ha quedat com a testimoni d’unagran pastor que ha intentat viure fidel al seu ministeri. Preguem doncs perell, tinguem caritat i misericòrdia pel moment en que està vivint, no jutgem, itinguem també mirada de fe i d’esperança contemplant com Déu mira al seu fillestimat Xavier.
