La pandèmia de Covid ha fet emergir a la superfície unaepidèmia diferent. Es tracta del suïcidi. Les temptatives per llevar-se la vidahan augmentat durant la pandèmia, sobretot entre els joves. L’ONU ha xifrat en700.000 les persones que es van suïcidar durant l’any passat. A Espanya laxifra se situa en deu suïcidis al dia.
Les causes que ens porten a atemptar contra la nostra pròpiavida poden ser diverses, com veiem en els articles d’aquest número. Però, n’hiha una que crida molt l’atenció: la soledat. Moltes persones es lleven la vidaperquè estan o perquè se senten soles. Es dona la paradoxa que en la nostrasocietat de la hiperconnectivitat i la proximitat que ens ofereixen les novestecnologies, ens trobem sols. El Regne Unit ja ha creat un Ministeri de laSoledat, després de descobrir que a la ciutat de Londres viuen 200.000persones, la majoria gent gran, que no han parlat amb ningú en l’últim any.Aristòtil ens recorda que l’home és un ésser polític, és a dir, social. Necessitemla interacció i la relació amb els nostres semblants.
Això ens porta a preguntar-nos sobre la nostra propostapastoral com a Església per a la gent que se sent sola i que ha perdut el gusti el sentit de la vida. És urgent reprendre la vida comunitària de les nostrescomunitats cristianes, no només per estar acompanyats, sinó per redescobrirCrist que se’ns dona a través de la vida del proïsme, com recorda el papaFrancesc quan comenta la paràbola del bon samarità a la seva encíclica Fratellitutti.
Benet XVI ens recordava que el cristià no està mai sol;sempre l’acompanya la presència de Crist i la totalitat de l’Església. En unmón atomitzat i individualitzat en excés, en el qual s’enalteix la imatge del’home autònom que tot ho aconsegueix per ell mateix, hem de recordar que estemnecessitats de l’altre i de l’Altre; no podem viure sense l’amor que donem ique rebem dels altres i de Déu.
L’eucaristia opera la unió comuna entre els batejats(comunió). La participació en la litúrgia, en la qual Crist es fa present,estreny els llaços entre els creients, i ens ajuda a prendre consciència que lanostra no és una companyia superficial, sinó que formem part del cos de Crist.Som els seus membres; i aquests estan inserits i són sempre alimentats pel seu Cap.D’aquesta manera, com ens recorda sant Pau, Déu no només és algú que està al costatnostre, sinó que en Ell vivim, ens movem i existim.
