El problema de l’habitatge i l’exclusió social afecta 12,5 milions de persones (el 26,4% de la població espanyola). La pandèmia ha aguditzat encara més aquesta situació, i ha generat una problemàtica que va en augment. És fàcil donar la culpa als bancs i reclamar un dret a l’habitatge que pretengui evitar tota la complexa trama del mercat i l’activitat econòmica; però solucions com aquesta mai no són fàcils i requereixen actuacions estructurals a diferents nivells. El Compendi de la Doctrina Social de l’Església, en el número 166, recull el dret de l’home d’habitar un espai on poder viure. Juntament amb altres drets, l’habitatge conforma el conjunt de necessitats bàsiques que l’home ha de cobrir per viure dignament. El problema aflora quan el lloc on es viu es converteix en un producte que permet el benefici desorbitat a través de l’especulació i la llei del mercat. Un producte de primera necessitat no pot estar subjecte a la consecució de grans beneficis, no pot ser ocasió per fer negocis desorbitats. Probablement, som davant del que sant Joan Pau II anomena una “estructura de pecat”; una sèrie de decisions, preses a diferents nivells, que ens han portat al fet que una part important de la població tingui problemes seriosos per poder aconseguir un bé essencial com és l’habitatge. Per això no podem donar la culpa als bancs i quedar-nos tan tranquils. La qüestió és més profunda, i requereix un canvi de paradigma a l’hora d’estructurar la vida comuna. Una possible aportació de l’Església, a part de tot el que ja fa Càritas, seria assenyalar que, en el fons, el problema no és l’habitatge sinó la llar. No és el mateix una llar que un habitatge. No és el mateix les quatre parets que ens protegeixen dels elements que el lloc on ets estimat tal com ets, el lloc al qual sempre pots tornar i ser perdonat. El reportatge sobre els menors empresonats a Sierra Leone ens diu que molts d’ells són a la presó perquè no han tingut una llar, una família, l’oportunitat d’anar a l’escola, i s’han convertit en carn de canó. No ens podem conformar amb el fet que hi hagi habitatge per a tothom; cal que tothom pugui tenir una llar i una família. Per això la família ha de ser preservada, perquè és en ella on es fa l’experiència de la llar, del lloc al qual pertanyo i on se m’estima pel que soc. En definitiva, el lloc en el qual experimento, a través de la carn de la família, l’amor de Déu.