Aquestes setmanes passades hem sentit que pot haver-hi dificultats amb l’abastiment de matèries primeres a causa de l’alentiment dels transports generat per la crisi Covid. Sembla, però, que finalment la situació no serà tan greu com es pensava. En qualsevol cas, és una qüestió que ens obliga a reflexionar sobre què és veritablement necessari per viure i què ens diu el Nadal al respecte. El clima i l’explotació dels recursos naturals són, certament, un tema que ens interessa i que té les seves repercussions. També és veritat que no tothom està d’acord amb la gravetat de l’impacte que l’activitat humana té sobre el planeta. Cal recordar que l’home ha estat posat per Déu com a custodi i administrador del creat; de manera que tenim la responsabilitat de fer un ús adequat de l’obra de Déu. Un dels motius principals per a aquesta cura fa referència a la nostra mateixa relació amb Déu. Un dels camins per arribar a Déu és partir de la contemplació de la creació. Hi deu haver altres raons per custodiar el creat, per descomptat, però la raó teològica més important és que es tracta del camí per arribar al Creador a partir d’allò creat. El naixement de Crist es dona en unes circumstàncies concretes d’espai i temps. Els Evangelis ens el narren com un esdeveniment que té lloc en un context de pobresa material i de pocs recursos. Però ens equivocaríem si penséssim que és la pobresa per ella mateixa el veritable nucli del Nadal. De fet, els Mags d’Orient eren persones amb molts recursos materials per poder dur a terme un viatge com el que van fer. Per tant, la pobresa ha d’estar en funció d’una altra cosa més important. El Senyor neix pobre perquè està ple del Pare. Crist està curull de la presència del Pare i per això no necessita res més. La pobresa no és un fi en ella mateixa, sinó la condició de possibilitat d’omplir-se del Crist. D’altra banda, sant Pau ens recorda que hem rebut tota mena de riqueses en Crist i que no ens manca cap mena de do (cf. 1Co 1,4-7). És a dir, que la riquesa més gran i necessària no és aquella que ens procurem nosaltres mateixos, sinó aquella que rebem com a do, com a gràcia. Com dirà Simone Weil, els dons més preuats no són els aconseguits, sinó els rebuts. És en aquest sentit que aquest Nadal podem aprofitar aquesta invitació a l’austeritat que se’ns imposa a causa de la crisi Covid. Ens ajuda a adonar-nos que la distància respecte de les coses d’aquest món és l’ocasió per deixar entrar a les nostres vides l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, el Fill de Déu fet home.
