Recordo que en una trobada de joves, i reunit amb un grup d’ells, s’havia plantejat la pregunta sobre el que cadascú volia ser i quins plans tenia de futur per a la seva vida. Va començar la roda de respostes, cadascú expressava la seva voluntat i anava apareixent una rica diversitat d’opcions que feia goig escoltar-les. Però, de sobte, un dels joves que anava a parlar quan era el seu torn va provocar un canvi de situació a l’hora de presentar el seu projecte de vida i va proposar un nou plantejament a la conversa dient: «Crec que la pregunta sobre què vull ser en la meva vida l’hem de respondre des d’una altra perspectiva i demanar-nos no tant per allò que jo vull ser, sinó per allò que Déu vol que jo sigui.» Des d’aquest moment, el monòleg es va fer diàleg i es va crear un clima diferent. Es tractava d’anar al cor de la fe i aprofundir més enllà dels projectes vistos des de la individualitat.
Ser, dir i fer. Som davant d’una unitat inseparable, d’una invitació a la coherència de vida, sobretot quan es tracta de ser i fer el que Déu diu, quan el compliment de la seva voluntat forma part de la intenció de tot seguidor de Jesús. Una de les crítiques més dures de Jesús a la hipocresia dels mestres de la Llei i dels fariseus sabem que va ser aquesta: «Compliu i observeu allò que us manen, però no faceu com ells, perquè diuen i no fan…» (Mt 23,3). La voluntat de Déu sobre cadascú de nosaltres no pot ser interpretada des d’una situació egoista o prepotent, sinó des de la humilitat que escolta, que presta atenció, que discerneix i actua sempre en funció no només del bé personal, sinó sobretot del servei que ha de fer a l’entorn on viu, allà on vol desenvolupar la seva activitat i realitzar-se com a persona. Això demana procés de creixement, intuïció per detectar allò que Déu vol i posar-s’hi a disposició, com ho va fer Maria, la Mare de Jesús amb el seu «sí» incondicional i confiat a la voluntat de Déu.Quan demanem en la pregària del Parenostre «faci’s la vostra voluntat» (Mt 6,10) ho expressem potser sense adonar-nos de la decisió que suposa, tan acostumats a fer el que ens ve de gust i ganes i pensant només en el nostre propi bé. Jesús, i no sense dolor, també va haver de lluitar i sobreposar-se a aquesta alternativa, i la seva resposta va ser ferma: «Pare, si vós ho voleu, aparteu de mi aquest calze. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra» (Lc 22,42). En ocasions com aquesta o en tantes d’altres que se’ns presenten, no és fàcil respondre-hi amb la fermesa de Jesús ni tampoc ajustar la nostra voluntat a la de Déu. Necessitem discernir i constatar a cada moment la proximitat de Déu i els seus plans sobre la nostra vida, com aquell jove que demanava a tot el grup descobrir que volia Déu de cadascú.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
