La indecisió persistent és un mal que passa factura, a més de posar en evidència la feblesa amb la qual s’afronten moltes situacions de la vida. Per això no s’avança, no es viu el moment present i s’ajornen solucions que ja s’havien d’haver posat en rodatge. Si així ens passa en la quotidianitat, molt més quan es tracta de moments importants en els quals la decisió a prendre té un caràcter definitiu. Quan no es pren cap determinació, és possible que siguin altres els qui la prenguin, aleshores perdem identitat i queda desdibuixat qualsevol projecte a dur a terme. Per altra part, tota decisió suposa un risc, un pas al front imperat per la confiança.
Si això ens passa en el nivell de les relacions humanes, podem pensar què passa quan es tracta de la relació amb Jesús o, quan des de la fe, s’han de prendre decisions que afecten aspectes clau de la vida o tenen a veure amb el seu sentit. Tota decisió ha de partir d’un bon coneixement sobre allò que s’ha de decidir i d’una actitud bàsica de confiança, a més d’un temps de discerniment, la qual cosa demana atenció i voluntat de resposta. El «sí» de la jove Maria de Natzaret i tots els gestos de disponibilitat personal que trobam al llarg de la Bíblia manifesten la possibilitat d’una resposta encertada i coherent. L’atenció a la Paraula de Déu, feta meditació, és el primer mitjà necessari per respondre i que la resposta sigui generosa.
Apliquem-ho a la realitat vocacional. Diu el papa Francesc que «quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix de la joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brota de cor de Crist ressuscitat» (EG 2). La reconstrucció que hem de fer, doncs, preveu aquesta dimensió de fe i les decisions que puguem prendre poden venir molt acompanyades per la confiança i l’estimació del qui ens crida. La crisi vocacional pot trobar una solució quan es parteix d’aquesta opció de maduresa. Hem de fer cas de la invitació que ens fa el papa Francesc ja des dels inicis del seu pontificat: «Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist, o almenys, a prendre la “decisió” de trobar-se amb ell, d’intentar-ho cada dia sense descans» (EG 3). Si volem, tenim molts deures per fer.
