Tinguem present una afirmació que no podem perdre de vista: els abusos, encara que sigui un de sol, són una realitat execrable, que cal perseguir i portar-ne els responsables davant la justícia civil i la canònica, en el cas que els abusadors siguin religiosos o sacerdots. En aquest cas, el delicte és més greu, perquè, precisament, les persones consagrades han d’encarnar l’amor de Déu i han de ser un lloc on qualsevol persona pugui ser acollida i respectada. Recordem les paraules de Jesús: «Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l’enfonsessin al mig del mar» (Mt 18,6).
La realitat dels abusos, però, no queda limitada només a l’anterior paràgraf. És una realitat molt més extensa i dramàtica, que afecta moltes altres dimensions de la vida i de la societat. Els casos de pederàstia no queden delimitats a les institucions religioses, sinó que són presents, i en major nombre, a la família, a l’àmbit educatiu i del lleure. Aquesta afirmació és dura; posa de manifest un drama amagat que han viscut molts menors, però que no ha tingut cap ressò als mitjans de comunicació. Comprenc que les dades costin d’assimilar. Segons un estudi, la probabilitat que un pare hagi abusat d’un fill seu és del 23,3%, mentre que en el cas dels sacerdots és d’un 0,2%. Entre aquests dos extrems trobem la resta de casos: companys de classe (8,7%), amics (5,7%), parella/nòvio/a (5,6%), oncle (5,4%), padrastre/parella de la mare (5,4%), internauta (5,2%), adult sense relació amb el menor (4,7%), cosí (4,7%), professor (3,7%), amic de la família (3,3%), avi (2,8%), exparella/exnòvio/a (2,4%), menor implicat (2,3%), germà (2,1%), un altre familiar (1,9%), germanastre (1,6%), mare (1,0%), monitor d’activitat extraescolar (1,0%), àvia (0,3%), madrastra/parella del pare (0,3%), altres (7%). Repeteixo el que he dit abans: un sol cas ja és massa, però cal tenir en compte les dades en la seva totalitat.
Els casos de pederàstia no queden delimitats a les institucions religioses, sinó que són presents, i en major nombre, a la família, a l’àmbit educatiu i del lleure
D’altra banda, cal constatar que l’Església catòlica és l’única institució que ha demanat perdó pels abusos, que ha iniciat programes d’atenció a les víctimes, que ha portat els responsables davant la justícia i que ha establert protocols per tal que aquests delictes no es tornin a repetir mai més. El papa Benet XVI va treballar molt en aquest sentit, i el papa Francesc n’ha seguit les passes.
Cal afrontar aquesta rèmora social des de l’arrel i en tots els àmbits en què s’ha desenvolupat. Seria absolutament desproporcionat concentrar tot el desencant i tot l’enuig social sobre l’Església. Siguem justos, però siguem també seriosos.
