Estimats germans i germanes,
la nostra diòcesi i l’Església catalana i mallorquina està de dol per la mort del bisbe Toni, als 49 anys de vida cristiana i només quatre anys de ministeri episcopal.
Des d’aquella primera vetlla de pregària del 19 de desembre del 2021, quan fou ingressat a l’Hospital Clínic, hem tingut gairebé dos mesos per anar-nos acomiadant d’ell. Jo mateix dimarts passat, anant a visitar un altre malalt a l’Hospital Clínic, que estava ingressat a la mateixa planta, vaig poder pregar uns moments davant de la porta tancada de l’habitació del bisbe Toni, sense entrar-hi, perquè les visites estaven restringides. Era, doncs, una mort esperada i tot i que a molts ens hagués agradat acomiadar-nos personalment d’ell, jo ho vaig poder fer: la darrera reunió que vaig tenir amb el bisbe Toni, acompanyat del vicari episcopal mossèn Andreu Oller i del P. Jesús Sans, ocd, arxipreste, va ser per preparar una trobada per dissenyar la comunitat pastoral de Badalona Centre. El bisbe estava molt receptiu i va acollir de bon grat els noms de laics, religiosos i preveres que li proposàvem… Aquesta reunió s’havia de celebrar el dia 16 de desembre del 2021 i finalment se celebrà, presidida pel bisbe Javier Vilanova, el passat 3 de febrer del 2022.
“Preguem el Senyor perquè, per la seva misericòrdia, el bisbe Toni continuï vetllant per tots els qui avui el plorem”
Mn. Jaume Aymar
El bisbe Toni ja vivia l’esperit sinodal de feia anys a la seva Mallorca nadiua, procurava treballar junts en equip, preveres, diaques, religiosos i laics. Preguem el Senyor perquè, per la seva misericòrdia, el bisbe Toni continuï vetllant per tots els qui avui el plorem, recordant el seu ardor per viure sabent que caminem a diferents velocitats. El recordo aquí mateix a la capella del Santíssim parlant amb els joves de Santa Maria i Sant Josep, aquest grup fundat per mossèn Marc Labori el 2015.
Hi ha un desig que el bisbe Toni havia manifestat i que pocs coneixen. I és que en el Credo de l’Església catòlica, el Credo que professem des del Vaticà II s’omet un dogma, el de la comunió dels sants. La comunió espiritual dels membres de l’Església cristiana, vius i morts, ja estiguin a la terra o al cel i, per a aquells que creuen en el purgatori, també aquells que es troben en estat de purificació. Uns viuen encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Però tots junts formen a Crist una sola família, l’Església, a lloança i glòria de la Trinitat. El bisbe hauria volgut demanar al Sínode que aquesta fórmula es tornés a incorporar en el Credo.
És l’Església dels benaurats de què parla Jesús en l’evangeli. Ara, fixeu-vos bé que en el text que hem proclamat, de l’evangelista Lluc, es contraposen les benaurances amb les malaurances. Aquesta contraposició, que no es troba en el text de Mateu, ens ha de fer pensar en la clau d’aquesta pàgina tan bella i tan actual de la Bíblia. Que és que entre nosaltres hi continua havent benaurats i hi continua havent malaurats. I nosaltres els qui anhelem ser perfectes en la caritat, com diem a cada eucaristia, hem de conviure amb uns i altres. Com el Senyor que al desert estava voltat de feres, però tenia el consol dels àngels que el servien.
Normalment no triem el dia i l’hora de la nostra mort. Però el bisbe Toni ha mort precisament el dia de Santa Eulàlia, la patrona de Barcelona, la ben parlada, ell que, encara relativament jove, parlava amb tanta eloqüència i amb tant convenciment. Toni, així com ens havia seduït la teva paraula, ara ens sedueix el teu silenci. Que amb tu visquem la comunió dels sants.
