Podríem parlar avui de totes aquelles coses i moments que marquen una fita en una biografia tradicional: quants càrrecs va tenir, quan va ser ordenat i què ha fet com a bisbe. Quedar-nos només amb el seu «currículum» seria no posar en valor tot allò que ell veritablement ha sigut. Els seus trets fonamentals que emmarquen la vida d’un gran home, en la seva trajectòria vital relativament curta, particularment aquelles petjades que portarem en el cor. De totes elles, em vull referir a quatre:

• La primera és la seva condició innata d’esdevenir una personalitat tan atractiva que feia molt fàcil seguir-lo. No era únicament un gran líder. Tenia un carisma rebut com a do, que atreia amb humilitat i discreció les persones cap a ell; va aglutinar al seu costat: il·lusions, voluntats, penediments i troballes de vida.

Aquest seguiment  es va donar també entre el jovent de Barcelona en el poc temps que ell fou bisbe responsable de la pastoral dels joves. Tant els ha estimat, que en el seu últim missatge, els va deixar el que avui des del record és un petit testament: la invitació que els joves segueixin units en la pregària i la caritat.

• La segona petjada que vull destacar és una expressió repetida en les seves homilies, les seves xerrades, les seves converses privades: cal fer les coses perquè estem enamorats del Senyor: Escriu i cito: «Amb el primer anunci el més important no són els valors o les actituds; quan estàs enamorat no parles dels valors de la parella, sinó que transmets aquest amor, per això hem de perdre la por de dir que som uns enamorats de Crist. No et preocupis d’explicar, sinó de mostrar-ho». També ens va dir: «Hem de mostrar Jesús, no com un personatge de la història, sinó com algú que està viu en tots nosaltres i, per ensenyar-ho, primer hem de viure’l. Podem trobar més testimonis d’aquesta manera d’entendre la seva fe a les conferències quaresmals de l’any 2020 i en una trobada amb catequistes, de les quals he extret dos perles : «Els catequistes heu de ser cristians molt enamorats de Crist. Enamoreu-vos de Jesús. Només així els infants i joves que l’Església i els vostres mossens us confien, viuran l’experiència de trobar-se amb Jesús, de conèixer-lo, de proximitat amb ell. Si sou enamorats d’Ell, a través de la vostra acció i paraula, podran descobrir que Jesús és el Senyor. Aquesta és la missió que l’Església us confia».

“Quan estàs enamorat no parles dels valors de la parella, sinó que transmets aquest amor, per això hem de perdre la por de dir que som uns enamorats de Crist”

• En tercer lloc, una petjada fonamental: es podria mesurar l’episcopat d’un bisbe amb seu govern o les seves obres. El Bisbe Toni se l’haurà de mesurar pels impactes: a les parròquies que visitava i recolzava, en la pastoral juvenil i el seu gran interès per crear una administració curial eficient, per una organització parroquial de futur, d’una organització catequètica i de formació de laics que com un cop de martell sobre la pedra deixen profunda petjada que ens recorda que cal reblar la feina feta.

• I última petjada és la del seu sofriment. En un temps que escassament ha sigut de 10 mesos, on hem passat del projecte de futur a la informació de la seva greu malaltia, els tractaments continuats i esperançadors per sortir endavant amb el dubte permanent que la vida se li escolava i en aquests últims dos mesos el dia a dia silenciós de veure com la seva salut, les seves energies anaven caient. Sorpreses meravelloses de cada llarg dia on ell extreia forces d’allà on no hi eren per poder celebrar amb tanta dificultat, però amb tan sentiment; amb la senzillesa colpidora d’una litúrgia on conservava el més essencial, un nou Crist a la creu sofrint calladament i un bisbe jove adolorit celebrant el Sacrifici de la missa. Quanta emoció hi havia en aquells moments i quant consol amb aquelles petites homilies profundíssimes, senzillíssimes, trencades per l’esforç extenuant que convertien aquella senzilla Eucaristia, amb una visió clara de sacrifici i de resurrecció. L’afrontament serè de manifestar tots els detalls en les seves últimes voluntats.
• I al seu costat sempre, permanent fidel, el seu germà Joan, tan unit a ell. L’un fent de Marta, l’altre fent de Maria, l’un en el sofriment i la pregària, l’altre en el servei discret, continuat i silenciós recolzat constantment per la Sandra i per l’amor i el dolor de la mare, i l’ajuda dels seus germans en l’episcopat amatents a tant dolor i l’ajuda del senyor cardenal facilitant l’estada a Barcelona, i la proximitat de tants bons amics, joves… famílies! I sentir l’escalf de tantes persones, moltes d’elles anònimes, que van fer d’aquests moments difícils un acompanyament discret de servei i pregària, fent que el seu final fos tan humà, i tan cristià: per això ha estat un final gran. Gràcies a tots «per tant».

Tota la família del bisbe Antoni us dona les gràcies per aquest acompanyament en aquestes jornades de dolor i avui quan ja l’acomiadem, quan aquests moments són un arreveure, seguirem pensant amb el bisbe Toni des del goig d´haver estat amb ell en aquesta vida compartit tant!

Com ell ens deia fa ben poc, «el Senyor no ens estalvia cap llàgrima però ens ho dona tot, viure amb ell i per ell, la serenitat de la fe front les situacions de tempesta perquè tenim por, però al mateix temps demanem l’ajuda del Senyor. Som conscients que necessitem seguir en la barca i la comunió dels apòstols, de germanor i d’estar junts i això gràcies al Crist serè i entregat.»

Per acabar també fem nostres les seves paraules: «La mort d’un ésser estimat ens fa aprofundir més en la pregunta de qui ets Senyor per seguir-te més i estimar-te més?»

“La mort d’un ésser estimat ens fa aprofundir més en la pregunta de qui ets Senyor per seguir-te més i estimar-te més?”

Des de l’estima i el dolor que ens oprimeix: ja no et cal aprofundir en la pregunta!

Segur que ja estàs en la resposta.

Bisbe Toni, gràcies per tant.