El papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Christus vivit diu que l’amistat és un regal de la vida i un do de Déu, que tenir amics ens ensenya a obrir-nos, a comprendre, a tenir cura dels altres, a sortir de la nostra comoditat i de l’aïllament, a compartir la vida. Als cristians, aquestes paraules ens impliquen i ens obren un camí que ha d’arribar a aquella perfecció que, en paraules de sant Pau, ens demostra que «l’amor no passarà mai» (1Co 13,8). El cristià, com a seguidor de Jesús, mai no podrà arribar a dir: «No podem ser amics», sinó més aviat al contrari: «Podem ser amics!» Quin sentit tindria negar l’amistat a algú, quan ha estat Jesús mateix el qui ha dit «vosaltres sou els meus amics»? (Jn 15,14). Els deixebles de Jesús van experimentar fins on podia arribar l’amistat amb ell i quina projecció havia de tenir.

Tanmateix, l’amistat personal, apresa de Jesús i viscuda amb ell, té unes connotacions ben originals. En certa manera, ens deixa descol·locats amb la seva proposta quan diu: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen» (Lc 6,27-28). Arribar a aquest extrem pot arribar a ser inconcebible quan hi ha tanta expressió d’odi i d’invitació a l’odi. El llenguatge de Jesús pot semblar que no és d’aquest món. Més encara, l’exigència d’estimar els enemics va més enllà de l’amor que devem a cada persona, va orientada a reforçar la seva dimensió social per tal d’arribar a viure el goig de la fraternitat humana. No és potser això el que volem que sigui la nostra Església? No és aquest, l’esforç del Sínode que ha posat davant dels nostres ulls la necessitat de «comunió», de «participació» i una cada vegada major consciència de «missió»?

Posats a seguir Jesús amb la radicalitat original i exclusiva que demana als seus seguidors, ens és més fàcil entendre que aconseguir que aquest ideal és possible, perquè no som nosaltres els qui ens esforcem per arribar-hi, sinó que és el seu mateix Esperit el qui ens atreu i ens empeny des del nostre interior. Fem-li confiança, ja que en la crida ell té la iniciativa i és més que una invitació al seguiment personal: és una proposta de servei a Déu i als altres, per amor. No és, doncs, un simple seguiment ni un acontentar-nos amb fer el que tothom fa. «Si estimeu els qui us estimen…, si feu bé als qui us en fan…, si presteu diners als qui de cert us els tornaran…» (Lc 6,32-34). Actuant així, què fem de més?, què fem d’extraordinari? Primer ha de ser la donació abans que l’exigència, la gratuïtat abans que posar preu, la confiança abans que la sospita, l’amor abans que la indiferència. Estimar els enemics serà el plus de l’amistat, la incorporació a la fraternitat, allò aparentment impossible s’haurà fet possible, realitat.