Feia molt de temps que no es veia una manifestació per la pau a Itàlia i a Europa. Però la Comunitat de Sant’Egidio ha fet vibrar la plaça Dei Santi Apostoli de Roma amb el crit de “Sí a la pau, no a la guerra a Ucraïna”.

Un fort i convençut “no” a la guerra al cor d’Europa, una guerra que tindria repercussions arreu del continent. La manifestació ha tingut com a element principal fer memòria de la guerra.

Portar a la memòria les guerres passades és la primera acció que té tota societat per evitar que esclatin novament i per resoldre els conflictes. El record de la bogeria que va representar la Primera i la Segona Guerra Mundial ens porta a afirmar el valor preciós de la pau, els béns d’una pau que podem oblidar, quan ens oblidem de les conseqüències terribles de la guerra.

El fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, Andrea Riccardi, present a l’escenari, sempre ha ensenyat que “la guerra és la mare de tota pobresa”.

Aquesta manifestació per la pau a Ucraïna ha esdevingut l’oportunitat per expressar la preocupació per altres guerres, les “guerres silencioses”, aquelles que es fan contra els pobres, contra els diferents, contra els estrangers, al nostre interior, i que fem contra les persones amb les quals convivim a través d’un mal gest, d’una mala paraula.

Una guerra sempre és una bogeria, i ho seria encara més ara, just després d’una pandèmia, quan Europa ha de buscar reconstruir-se i no destruir-se

Una guerra a Ucraïna és una amenaça per a la pau de tot Europa. La pau a Europa ha de ser defensada, no només pels seus habitants, sinó per la gran quantitat d’immigrants i de pròfugs que, escapant de les guerres, han trobat un futur a Europa, ha puntualitzat el president de Sant’Egidio, Marco Impagliazzo.

“Estem molt amoïnats pel que passa a Ucraïna, hi veiem signes amenaçants d’una guerra que podria causar un bany de sang, d’un conflicte que s’ampliaria, que ens implicaria i ens arrossegaria a tots a una aventura sense retorn”, ha dit Impagliazzo.

El president de Sant’Egidio ha destacat que les lliçons del segle passat ens ensenyen que les guerres comencen amb massa facilitat, pensem que duraran poc, que s’acabaran immediatament i després posar-hi fi sembla gairebé impossible.

En aquest sentit, ha assenyalat que hem seguit moltes guerres actuals amb indiferència, amb inèrcia, com és el cas de Síria, sense fer tot el que era possible per impedir-les. Per això, ha subratllat que no podem acostumar-nos a tolerar els conflictes.

MARCO IMPAGLIAZZO, president de la Comunitat de Sant’Egidio

“Una societat que admet la guerra ha perdut fa molt de temps la pau dins d’ella mateixa”

“A la melmelada hi havia la vida”

La part més commovedora de la manifestació ha estat el testimoni d’Edith Bruck. Nascuda en una família pobra hebrea el 3 de maig del 1931, a Hongria, va sobreviure a la Xoà, a la deportació a Auschwitz, entre altres camps de concentració.

Al final “va fer niu” a Itàlia, a Roma, on des de fa seixanta anys s’ha dedicat a escriure novel·les, poesia, a donar el seu testimoni a escoles i universitats, explicant els moments d’esperança que va viure enmig de l’horror de la guerra, com quan un camperol va entrar el gueto hongarès on vivia, travessant la vigilància dels nazis i dels feixistes hongaresos, i des de darrere del mur del gueto llançava menjar als presos.

EDITH BRUCK, supervivent de la Xoà

“Va ser una benedicció, un mannà increïble del Cel. La meva mare va plorar, va ser un gest tan rar, tan impossible, que semblava una cosa meravellosa: queia melmelada, pa, fesols, patates”

Un altre moment d’esperança s’ha produït quan ella amb la seva família va ser deportada a Auschwitz. Després del trasllat als vagons d’animals, dividien les persones en dues files, dreta i esquerra. La de l’esquerra era per anar a la càmera de gas, i la de la dreta, per als treballs forçats. Un soldat alemany se li va apropar i li va murmurar: “Ves a la dreta, a la dreta.”

La nena, que s’agafava a la mare, va ser separada pel soldat alemany per salvar-la: “En el desastre, en l’horror, en l’infern més total, en el fons aquell alemany mirava de salvar-me la vida.”

Un altre “miracle” que sol explicar és quan, un dia, el cuiner del camp de concentració li va preguntar el seu nom, mentre ella treballava, pelant patates.

“És impensable que algú et pregunti el teu nom en un camp de concentració; tu no tens cabell, tens un número al voltant del coll. En aquell moment vaig sentir que estava viva, que era una persona, no el número 11.152. Es va apropar i em va regalar una pinta, aquest gest va ser una altra llum”, recorda.

En una altra ocasió, un soldat li va donar el seu plat de campanya i al plat li havia deixat una mica de melmelada: “En aquella melmelada s’amagava la vida, la bondat sencera de la humanitat, l’esperança de tirar endavant, l’esperança que els homes eren bons i que valia la pena viure.”

Edith Bruck vol explicar la seva història als joves perquè aprenguin a valorar el do de la vida, que sempre és preciós, que cada moment és únic i irrepetible.

Transmetre la memòria és fonamental per no repetir els errors del passat. La transmissió de la memòria ens ensenya a valorar i ser agraïts per les coses més petites. Aquests gestos d’amor, aquestes coses petites, es tornen una llum immensa, una llum d’esperança que brilla en les tenebres de les guerres.

La manifestació ha acabat al capvespre, quan ja havia arribat la nit. Ha estat el moment en què tots els participants han encès les llums dels mòbils i els han aixecat ben amunt.

Una imatge bellíssima per a aquests moments en què hi ha una preocupació fosca de la guerra al cor d’Europa i que recorda el pròleg de l’evangeli de sant Joan: la llum brilla en les tenebres.

És el testimoni de persones com Edith Bruck i de totes les persones que valoren cada moment de la vida, les que són com llum que brilla en les tenebres. Amb aquesta llum, que cap foscor pot apagar, il·luminem el nostre futur d’esperança i desitgem llarga vida a la pau.

És ara quan hem de treballar per la pau. Podem ser veritables artesans de pau amb aquests gestos petits d’amor, amb les coses petites, fetes a les nostres pròpies llars.

Començar per no ferir les persones amb les quals vivim amb les nostres paraules, amb les nostres actituds. Aquesta és la millor manera de fer que la llum brilli sempre en les tenebres, de fer que desaparegui el núvol preocupant de la guerra.