Hem entrevistat el cardenal Luis Antonio Tagle, que ha visitat Barcelona per a una trobada amb els joves al Fòrum, on ha parlat sobre com acollir i acompanyar en un món canviant i els reptes que implica per a la fe. A l’entrevista que li hem fet a la nostra revista, ens ha explicat que, pel que fa a l’evangelització, cal passar d’espais geogràfics a espais personals.
Es tracta d’una idea interessant, que té certes repercussions que ens ajuden a comprendre millor què significa evangelitzar. En efecte, la fe està cridada a tenir una incidència personal, que parteix d’una trobada amb Crist, a través de la mediació de la vida de l’Església. El testimoni és la categoria fonamental perquè la fe pugui passar de generació en generació. Només quan veiem algú amb una vida interessant i plena de significat, es desperta en nosaltres la pregunta sobre com podríem viure el mateix. El cristianisme, enteneu-ho bé, es transmet per enveja. Només l’impacte amb una humanitat diferent fa que el nostre cor es commogui per la possibilitat de poder viure d’una manera més corresponent i veritable.
Per tant, és veritat; perquè la fe incideixi al món, cal que entri en l’àmbit personal de l’home, en el més íntim del seu «jo». La fe només és autèntica i veritable quan la persona s’hi adhereix amb tot el seu assentiment i consciència. No ens podem conformar amb una fe «sociològica» o merament «cultural»; aspectes de la fe que, per cert, estant desapareixent, si no ho han fet ja, del nostre horitzó vital.
Ara bé, la conversió personal no és suficient. Ningú pot viure la fe aïlladament, necessitem la comunitat de l’Església, on vivim el testimoni mutu de la fe, llegim la Sagrada Escriptura, som educats pel seu Magisteri, acollim la Tradició dels cristians que ens han precedit i rebem la gràcia dels sagraments. Així, doncs, és cert que cal la conversió interior, però és igualment necessari trobar-se amb altres cristians, formar-se, celebrar la litúrgia, exercir la caritat; i tot això necessàriament es fa en uns llocs concrets: als temples, les aules, els col·legis, les parròquies, els hospitals, etc. Estar en un lloc físic no ens assegura la conversió del cor, certament. Però una vegada que se’ns ha donat la fe, necessitem un «on» per viure-la. Sortim dels llocs geogràfics per arribar als llocs personals. Però no oblidem que, després, cal tornar al lloc geogràfic ple d’un sentit nou; un lloc on soc acollit, estimat, perdonat. En definitiva, una llar.
