El títol de la pel·lícula fa al·lusió a un pressentiment del mateix Ignacio Ellacuría, que va afirmar: “Si em maten de dia sabreu que ha estat la guerrilla, però si arriben de nit hauran estat els militars.”
Imanol Uribe fa la seva aportació per aclarir els veritables i últims responsables de l’assassinat de Julia Elba, Celina Ramos i els sis capellans jesuïtes assassinats el 16 de novembre del 1989, a la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (UCA). El cinema de la memòria-denúncia com a servei a la veritat, la justícia, la reparació i la reconciliació.
No sol haver-hi casualitats, ningú ens pren la sospita que l’estrena del film pot haver accelerat expedients desats al calaix. A començament d’aquest 2022, la Sala del Constitucional, a través d’un procés d’empara, ha ordenat a la fiscalia un nou inici del procés judicial. Però aquesta nova investigació més de 32 anys després encara neix falsejada. Com assenyala ara el mateix comunicat de la Universitat, “el procés judicial per la massacre a la UCA, que es dona en el marc d’un desmantellament accelerat de l’Estat de dret i d’una sostinguda campanya d’assetjament contra aquest centre d’estudis”.
En la línia del millor cinema a l’estil Missing (1982) de Costa-Gavras, i amb la inspiració del testimoni de De dioses y hombres (2010) de Xavier Beauvois, Imanol Uribe s’hi implica personalment. D’origen salvadorenc, va viure els assassinats com un fet pròxim. De forma semblant ho havia fet en abordar com a pioner la violència d’ETA en plena eclosió a La muerte de Mikel (1984) o Días contados (1994). Però el seu compromís se sosté en una documentació rigorosa, quatre anys de feina de recerca sobre els fets, que ens subministra com una intriga on l’espectador va descobrint-ne els implicats amagats i l’itinerari dels personatges sotmesos a forces ocultes amb l’única arma del coratge.
El guió de Daniel Cebrián és un dels forts del film, en diferents capes temporals i escenaris diversos, se centra en la Lucía, l’única supervivent que va veure els militars després de l’assassinat. I aquest moment en va canviar la vida i la de la seva família en la realitat i fins ara mateix. En la ficció és interpretada per la colomba-espanyola Juana Acosta, que canvia el registre intens habitual per un personatge contingut i fràgil, però alhora fidel i lluitador. Karra Elejalde es va creient a poc a poc el difícil paper d’Ignacio Ellacuría, mentre que Carmelo Gómez presenta amb convicció el pare provincial Tojeira com un element clau d’aclariment. La presència del jesuïta Tipton, un geni irlandès, de la mà de Ben Temple, mostra com la rotunditat és necessària per defensar les víctimes.
La complexitat de la situació es descrita amb cura per ubicar el posicionament dels jesuïtes en aquell moment en què la guerrilla lluita al carrer amb l’exèrcit. Enmig de les armes que maten, aquella comunitat acadèmica i creient pren posició amb el poble empobrit, des de les raons i la possibilitat del diàleg, cosa que esdevé una senda mortal. El film ressalta la convicció creient alhora que el compromís popular, així com la comunitat de contrast i discerniment en les diferències. No cau en la temptació de mostrar herois, sinó únicament persones convençudes i coherents, sense cap capacitat de defensa armada, però disposades a ser-hi.
Si bé l’interès de fons del film és remoure la terra per descobrir-hi els fils d’un sistema dictatorial que actua a l’empara del FBI i la col·laboració dels EEUU per sostenir-ne la posició d’imperi. No oblidem l’actualitat d’aquesta realitat, és la geografia dels imperis la que col·loca alguns pobles al front de batalla i en l’hora de la destrucció. També presenta la feblesa d’Europa, al·ludida a l’ambaixada del govern de Felipe González i en la intervenció més eficaç de França, però que acaba quedant a mitges. I pel que sembla aquesta denúncia en manté la vigència tants anys després.
Els personatges arriben a emocionar, no únicament per la vulnerabilitat sinó per la força de les conviccions. En aquest sentit, l’afirmació de la fe i la pregària es ressalten com a font de confiança i audàcia.
El film d’Uribe és un digne successor del Romero (1989) de John Duigan. L’única diferència és que el sant d’Amèrica Llatina es va filmar el mateix any de la matança dels jesuïtes de la UCA i ara gairebé continuem igual. Llegaron de noche és un testimoni imprescindible i urgent per comprendre no únicament el passat sinó també el present. I per als que tenim fe, n’és la visió indispensable.
