L’Església ortodoxa està vivint un dels períodes més difícils de la seva història. És veritat que la invasió otomana primer i els diversos graus de persecució que va haver de patir sota els règims comunistes van ser esdeveniments majors. Però el que estem vivint és un veritable cisma que podria perdurar en el temps si comença a consolidar-se. L’Església dependent de Moscou ha començat a establir una estructura d’esglésies pròpies en zones geogràfiques pertanyents a Esglésies ortodoxes amb les quals ha trencat la comunió. L’Àfrica n’és un exemple. Què ha succeït?

El 2016 les relacions entre les Esglésies ortodoxes estaven ja molt deteriorades. El Patriarca de Constantinoble, que té una certa primacia per sobre de les altres esglésies nacionals, va convocar el que hauria estat el primer Concili Ortodox en més de mil anys. Hi van participar 10 Esglésies, però hi van faltar la de Rússia, Bulgària, Geòrgia i Antioquia (governada des de Síria). Bulgària i Geòrgia, des d’una posició molt conservadora, volien evitar tractar de certs temes, Antioquia no volia trobar-se amb els ortodoxos de Jerusalem, per haver nomenat aquesta un bisbe en territori antioquè.

Val a dir que l’eclesiologia ortodoxa considera que cada territori ha de tenir la seva Església independent jurídicament de les altres. Els emigrats d’un territori ortodox que s’estableixen en un altre han de passar a formar part d’aquesta nova Església. La qüestió es complica quan l’emigració es produeix cap a països no-ortodoxos, com Espanya o Estats Units. En teoria, haurien de dependre de Constantinoble i, aquesta, si hi hagués un nombre suficient, hauria de concedir-ne l’autocefàlia. Aquesta dinàmica es frena sovint per evitar un conflicte amb l’Església catòlica romana, que és hereva de l’antic Patriarcat d’Occident del primer mil·lenni.

L’absència més preocupant, però, va ser la de Moscou. Des de la caiguda del govern prorús d’Ucraïna, dos anys abans, el nou govern es va proposar aconseguir distanciar-se també religiosament de Moscou. Per tant, va treballar per aconseguir tenir una Església ortodoxa autocèfala, independent. El Patriarca de Constantinoble hi va accedir el 2019. Això suposava reconèixer que Ucraïna era una entitat política definitivament moderna i deslligada de Rússia, i per una altra banda, el Patriarca volia aconseguir la unificació de tots els ortodoxos d’Ucraïna que havien quedat escindits durant el període soviètic. De fet, a més de l’Església dependent de Moscou hi havien aparegut dues esglésies ortodoxes més, sense comptar l’Església catòlica, que celebra també en el mateix ritu bizantí i els catòlics d’influència bàsicament polonesa, que celebren en ritu llatí.

La indignació del Patriarca rus va ser de tal magnitud que va declarar el trencament de la comunió amb Constantinoble i els ortodoxos que havien donat suport a la independència jurídica de l’Església d’Ucraïna. Aquest trencament donava llum verda a la creació d’esglésies russes en els altres territoris ortodoxos. Veurem si això es consolida.

Però, per què el Patriarca Ciril ha reaccionat d’aquesta manera i ha legitimat la invasió d’Ucraïna?

1. Una raó de poder: l’Església de Moscou perd la seva influència sobre quaranta milions de persones i sobre les seves propietats (esglésies, edificis, terres…). Si a Rússia hi ha 144 milions d’habitants, la proporció de pèrdua de poder és difícilment assumible. A més, els beneficis simbòlics i econòmics per a l’Església que li reporta l’aliança amb el poder rus la tenen segrestada.

2. Una raó nacionalista-identitària: l’origen de Rússia no s’entén sense Ucraïna. El príncep Volodymyr (Vladimir) va rebutjar el paganisme, es va batejar a Crimea l’any 988, i va expandir la cultura russa des de Kíiv. La recerca de la independència d’Ucraïna atempta de manera essencial contra el mite fundador de Rússia. És molt difícil que un país accepti pacíficament quelcom de nuclear de la seva identitat.

3. Una raó religiosa-social: el Patriarca Ciril veu Occident com una societat moralment corrupta. Considera que el lliurament d’Ucraïna a Europa suposaria la seva decadència cristiana i moral. Per a ell, es tracta d’una lluita contra “les forces del mal”, igual que va aplaudir la intervenció russa a Síria (amb mètodes bàrbars), o recolza la participació de mercenaris russos a l’Àfrica com a defensa dels cristians. En concret, va dir que “per entrar en el club europeu s’han de permetre els gayprides al carrer”.

El marge de maniobra del papa Francesc per fer de mediador és ben estret, tot i que ja es va trobar amb Ciril en una reunió històrica a Cuba. L’existència d’una Església ucraïnesa de ritu bizantí unida a Roma continua essent un mur infranquejable.