A la Bíblia, el desert és el lloc de trobada amb Déu i, al mateix temps, el lloc de la prova i la temptació. El temps de Quaresma ens convida a transitar el nostre desert personal, que moltes vegades no és un lloc geogràfic, sinó un paisatge interior. Al desert l’home es troba davant seu i davant Déu, no pot mirar cap a una altra banda.
L’experiència de vulnerabilitat i d’indigència que es viu al desert ens ajuda a situar-nos amb humilitat al món en què vivim. El Dimecres de Cendra se’ns recordava: “Pols ets i en pols et convertiràs”, per ser conscients de la nostra fragilitat i la necessitat d’estar constantment sostinguts pel Senyor. La nostra fe, al contrari del que passa al món, no es recolza en la nostra seguretat, autonomia i fortalesa. Més aviat es tracta de reconciliar-nos amb la nostra petitesa, amb la nostra incapacitat, que es posa de manifest en les experiències de desert que travessen la nostra vida quotidiana.
En el cas de la germana Gloria Cecilia Narváez, franciscana de Maria Immaculada, el desert interior i l’exterior han coincidit durant els gairebé cinc anys que ha estat segrestada a Mali per grups jihadistes, en ple desert del Sàhara. La privació de llibertat i el tracte inhumà no van impedir a la germana Gloria nodrir-se de la fe en Déu. Cada dia dibuixava un calze i un sagrari a la sorra del desert i assistia espiritualment a l’Eucaristia, augmentant així el seu desig de rebre el pa viu baixat del cel. L’experiència del segrest la va unir més a Déu, la va fer percebre la seva absoluta necessitat d’Ell i la va motivar a pregar pels seus segrestadors. Tenia els braços encadenats, però la seva ànima era lliure. No cal viure la mateixa experiència que la germana Gloria per comprendre la importància del desert en la vida del cristià. De fet, en la nostra quotidianitat tenim ocasions d’experimentar aquest desert, que el podem viure com una limitació o bé com una oportunitat. Transitar el desert significa reconciliar-nos amb la nostra caducitat, comprendre que el desig d’infinit, d’estimar i ser estimats, que portem dins del cor, no podem omplir-lo nosaltres mateixos. En el diàleg amb la Samaritana (Jn 4,5-42) Jesús posa davant de la dona el desert que ha viscut, mentre que, a la vegada, li mostra l’aigua viva que salta fins a la vida eterna. Així és Déu; no ens assenyala la nostra aridesa per deixar-nos en la sequedat, sinó perquè siguem conscients de la nostra set i puguem beure d’Aquell que veritablement sacia el cor de l’home.
