És difícil d’entendre-ho. Tanmateix, només des de la fe i l’amor podem encaixar una veritat tan enigmàtica com la de la creu i, unit a ella, el fet inhumà de la injustícia, especialment quan aquesta és carregada sobre persones innocents. El relat de la passió que inaugura la Setmana Santa bé mereix una meditació que ens dugui a contemplar el misteri d’amor que amaga. La nostra mirada envers aquest Jesús que és perseguit i entregat a la tortura i a la mort, avui s’estén a tantes persones amb les quals s’hi identifica i que pateixen la mateixa injustícia. Apropar-nos al germà que pateix per qualsevol motiu comporta la necessitat de posar-nos al seu costat, de posar-nos a favor seu.
La pregunta que tantes vegades ens fem sobre l’existència del mal també afecta Jesús, el qual tot i que el venç, també per solidaritat amb nosaltres el pateix prenent-lo damunt seu. No hi ha cap altra explicació, fins i tot la dura i extrema experiència del Fill que crida: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” Sembla impossible per a qualsevol ésser humà arribar a aquest extrem de desesperació, perdut en la més absoluta soledat. Amb tot, el to d’aquest crit és de pregària confiada pronunciada en el més gran gest de solidaritat possible envers els qui pateixen i se senten abandonats, fins i tot de la mà de Déu.
Tot això ens fa veure fins on pot arribar el misteri de l’encarnació de Jesús, igual a nosaltres en tot, llevat del pecat. La contemplació del Jesús que crida la seva experiència d’abandó ens situa davant la dura realitat, la que ens mostra la magnitud d’una crisi mundial econòmica, sanitària, ecològica i moral, originada per una pandèmia imprevista i una guerra recent que desfà plans i converteix en desesperació les il·lusions d’una vida honrada i feliç. Hi ha tant patiment i desigualtat que no tenim dret a permetre’ns tanta obsessió supèrflua. La passió del Senyor és la passió del seu poble, del poble que pateix i veu molt difícil la sortida als problemes que impedeixen que refaci la seva vida, la vida de la major part de les famílies que el formen. Hi ha una identificació entre la creu de Jesús i la de la gent que constantment és crucificada a la creu de l’atur, de la injustícia social, de la violència de gènere, de tota violència o de qualsevol atropellament a la dignitat humana. Necessitem preveure una transformació i això només es pot fer contemplant Jesús a la creu, camí de la resurrecció. La nostra responsabilitat de cristians enmig del món ens mou a comunicar aquesta nova i gran notícia que conté la força de la nostra esperança i cap on s’encamina l’itinerari d’aquesta setmana que volem que sigui “santa”. L’Església prega dient que “Crist, innocent, s’ha dignat a sofrir passió pels impius, i a ser condemnat injustament a favor dels pecadors. La seva mort ha esborrat les nostres culpes i la seva resurrecció ens ha fet justos”. Vet aquí la clau per començar a entendre moltes coses que ens semblen difícils a primer cop d’ull. Aquesta és la meta, el nostre terme definitiu que fa que ens sentim salvats en l’esperança.
