Aquest any se celebra el 75è aniversari de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Davant la importància d’aquesta efemèride i, després de la pandèmia, cal que ens preguntem quin paper desenvolupa Montserrat en l’era postcovid.
Montserrat és una abadia benedictina que, fonamentada en la Regla de Sant Benet, ens convida a una vida ordenada en l’espai i en el temps, amb el treball, la pregària i la vida comuna. Els eixos mestres de la vida monàstica no només estructuren la vida dels monjos, sinó la de tot aquell cristià que vulgui escoltar què ens diu sant Benet al nostre temps.
L’ordre en l’espai i el temps és una dimensió molt necessària en la nostra vida actual. L’aturada del confinament ens va mostrar que no sabem viure la quietud, la inactivitat. El nostre cap està molt acostumat a produir, a resoldre, a anticipar, però no a la suspensió de les nostres rutines quotidianes. L’espai es va encongir i el temps es va estirar, procurant-nos una experiència gens en consonància amb el nostre habitual ritme trepidant. El monjo, en canvi, transita durant la seva jornada per espais i temps diversos, que li permeten compassar la seva ànima al ritme de Déu. Fins i tot la meditació a la cel·la li procura nous paisatges i una relació estreta amb un temps dilatat que amara el cor de l’orant.
La pandèmia ha posat també de manifest la dificultat de les relacions humanes. No ha estat fàcil per a les famílies la convivència constant, imposada sense una data límit definida. La tensió ha sorgit a flor de pell, les mancances i limitacions han estat més evidents, i la fragilitat de les relacions s’ha posat a prova. La dimensió comunitària és present també a la vida monàstica, tot i que alternada amb moments de solitud. La relació entre els monjos no sempre és perfecta, perquè cadascú té el seu temperament, la seva manera de ser i les seves idees. Però, per damunt d’aquests trets personals, hi ha un horitzó comú més gran: cercar Déu. Finalment, l’actitud contemplativa i meditativa ve precisament del que ens diu l’Evangeli sobre la Mare de Déu, que “guardava tot això en el seu cor i ho meditava” (Lc 2,19). Ens cal meditar i habitar el silenci del cor, per tal que els nostres pensaments madurin. Massa sovint parlem i defensem postures que no coneixem en la seva totalitat, de les quals no hem pensat totes les conseqüències, que no hem contrastat amb l’amic i amb la fe. Que la Mare de Déu de Montserrat ens ajudi a mirar el monestir com un lloc que ordena la nostra vida i el nostre cor.
