La proclamació de Constantí l’any 313 de tolerància amb els cristians, i el posterior edicte de l’emperador Teodosi del 380 en què es declarava el cristianisme com la religió oficial de l’Imperi romà, van ser acollits amb gran satisfacció per bona part de l’Església, llavors majoritàriament de cultura romana.
A Orient, però, molts cristians van rebutjar aquesta connivència amb el poder polític. Enyoraven l’època precedent en què calia una gran fermesa per mantenir íntegra la fe també davant de les persecucions i recordaven amb nostàlgia el testimoni dels màrtirs. Per a ells, tot màrtir indistintament era considerat igualment digne de veneració. El seu interès no se centrava tant en el rostre d’un o altre, sinó en el fet del martiri participat igualment per tots. Així és que, en els relats d’un en concret, anomenat en grec Georges, Jordi, se li van anar associant, com a experimentats per ell, tota mena de turments que diferents cristians martiritzats havien patit. D’aquesta manera, Georges va ser considerat no ja “un” màrtir, sinó “el” màrtir. Però a l’hora de representar-lo ho van fer no com un que mor al patíbul, sinó com un cavaller vencedor per mostrar que és ell, el màrtir i no l’emperador, qui realment mata el drac, símbol del maligne, i salva l’Església, simbolitzada per una dona jove.

En qualsevol temple ortodox, a més de la icona de Jesús, la Mare de Déu i els dotze apòstols, no pot mancar mai la de sant Jordi, el màrtir.