El pensament social de l’Església diu que “és el mateix Esperit del Senyor, que guia el poble de Déu i alhora omple l’univers, el que inspira, en el decurs del temps, solucions noves i actuals a la creativitat responsable dels homes, a la comunitat dels cristians inserida en el món i en la història, i, per tant, oberta al diàleg amb totes les persones de bona voluntat, en la recerca comuna de les llavors de veritat i de llibertat escampades en el camp extens de la humanitat” (CDSE, 53). Tot un programa a tenir en compte cada dia.
El llenguatge de l’Esperit està per sobre de les nostres diferències i és capaç de crear aquella comunió que fa que ens entenguem. És la comunió en l’amor, el llenguatge de la senzillesa evangèlica. És el llenguatge de la pregària, de l’obertura silenciosa a la veu de Déu que sempre parla i ajuda a entendre el dictat de la consciència i a discernir els signes dels temps. Una comunitat, com ara nosaltres, unida en la pregària i per l’acció dels dons de l’Esperit en ella, capaç de contemplar la vida, les persones i la realitat des de Déu, tal com Jesús ens l’ha transmesa.
Vivim uns temps que no són fàcils. La predicació de l’Evangeli es troba avui amb la dificultat de la indiferència religiosa i com si una apostasia silenciosa impregnés molts ambients. Deixem que l’Esperit Sant disposi els cors perquè acceptin el missatge evangèlic i els mogui des de la conversió personal fins a l’establiment d’una societat vivificada per la civilització de l’amor. Avui més que mai, l’Esperit Sant parla a les nostres Esglésies i crida a un renovat retorn a l’Evangeli i a un estil de comunitat que sigui font de convivència fraternal, en pau.