Il Cortile dei Bambini, que es pot traduir com “el pati” o “el jardí dels nens”, ha estat un esdeveniment celebrat el dissabte 4 de juny a Il Cortile del Palau de Sant Damas de la Ciutat del Vaticà.

Inclusió, integració i acollida han estat els temes de la trobada, on el Sant Pare ha rebut en audiència uns 160 nens amb discapacitats físiques, visuals i cognitives, entre els quals també hi havia alguns nens ucraïnesos que han fugit de la guerra.

Il Cortile dei Bambini és una iniciativa que cada any apropa al papa Francesc nens que viuen en condicions de vulnerabilitat i fragilitat social

Després de dos anys d’interrupció, a causa de la pandèmia, enguany el Sant Pare ha rebut els nens i nenes, molts d’ells cecs, amb discapacitat visual o amb altres discapacitats físiques o cognitives.

Els petits preparaven l’arribada del Papa amb l’aclamació de “papa Francesc, papa Francesc!”. El primer que cridava l’atenció era una fortalesa en aquests nens, una resiliència que s’evidenciava en la capacitat de demostrar afecte, un coratge en el to de la veu.

El moment de les preguntes dels nens i de les respostes del Papa ha estat bellíssim i d’una espiritualitat intensa, tot el que d’una manera encarnada el Papa emfatitza en cadascun dels seus darrers missatges: la trobada intergeneracional dels joves i dels ancians, on hi hagi la transmissió de la memòria.

Veure-hi amb els ulls del cor

L’essencial, l’invisible, només es veu amb els ulls del cor. El missatge d’aquesta trobada ha reprès la cèlebre frase de El petit príncep d’Antoine de Saint Exupéry i ha estat clar: tenir el coratge de saber veure-hi amb els ulls del cor, amb la mirada de l’ànima, una mica com ho han après a fer aquests nens amb discapacitats visuals.

Veure no les aparences, sinó l’essencial, i, d’aquesta manera, promoure la integració, la inclusió i la lluita contra la discriminació i els prejudicis que tants cops vivim a la nostra societat. Aquesta capacitat de saber veure-hi amb el cor ha de ser, és clar, exercitada.

Per aquesta raó, part del camí pedagògic dels nens invidents és freqüentar el “Jardí Invisible”, dissenyat per l’arquitecta Eleonora Ghezzi, un parc que ofereix experiències tàctils, olfactives i sonores, on la discapacitat “deixa de ser un límit i es torna ocasió per conèixer-se i acceptar-se ells mateixos, el món i els altres”.

Tenir el valor de saber veure-hi amb els ulls del cor, amb aquesta frase es podria resumir el punt més emotiu de Il Cortile dei Bambini que ha tingut lloc durant el moment de les preguntes que han fet els nens al papa Francesc.

Les seves respostes han girat a l’entorn de paraules clau: diversitat, autenticitat, responsabilitat, escolta, pregària…

Riquesa i diversitat

La pregunta del primer nen ha donat ocasió al papa Francesc per reflexionar sobre la pròpia particularitat que hi ha a cada país: “Jo em pregunto quina és la particularitat més rica d’un país. Sabeu quina és la particularitat més rica d’un país? La gent. Cada persona és diferent… També cadascun de vosaltres té una riquesa, la riquesa de la pròpia ànima… No hi ha cors i ànimes iguals.”

En paraules del Papa, veure-hi amb el cor és saber reconèixer la diversitat i la riquesa de cada país, amb tota la seva diversitat cultural, amb tota la bellesa i la diversitat de la creació, i veure també la diversitat i la riquesa que hi ha a cada ànima, a cada persona.

PAPA FRANCESC

“Si nosaltres aprenem a mirar la gent amb el cor, a veure-hi amb el cor, a sentir amb el cor, a pensar amb el cor, salvarem aquesta riquesa de cada persona, que és diferent l’una de l’altra”

Autenticitat

“Com és ser Papa?”, ha preguntat el segon nen. “L’important, en qualsevol ofici que la vida et posi”, ha respost el Papa, “és que tu no deixis de ser tu, amb la personalitat pròpia. Si una persona canvia la personalitat, aquesta persona és artificial. Cal sentir sempre les coses tal com venen, amb autenticitat, mai disfressar els sentiments”.

Segons Francesc, “és important no perdre el que sentim, els sentiments. No oblidar que nosaltres som l’altra persona i que hem de sentir el que senten els altres. En l’ofici de ser Papa busco ser jo mateix, no ser artificial”.

Responsabilitat, servei

Juntament amb l’autenticitat una altra paraula clau ha estat “responsabilitat”. És pensar que “la vida no és per a nosaltres mateixos, és per als altres, per al servei dels altres, per ser més proper als altres”.

La responsabilitat “jo busco sentir-la de la manera més natural, perquè si el Senyor m’ha demanat això és perquè Ell em donarà la força de no equivocar-me”. La responsabilitat és servei, és servir els altres.

Un altre nen ha preguntat sobre el valor d’estar en contacte amb Déu: “Com se sent d’estar tan en contacte amb el Creador de la terra, és a dir, amb Déu?”

Francesc ha respost: “És bonic això que preguntes, perquè a la terra hi ha el perill d’oblidar Déu, pensant només en nosaltres mateixos. Aquest camí és perillós. El Senyor és proper i ens mira, però el que és lleig és quan nosaltres no volem sentir proper el Senyor; el secret és sentir a prop el Senyor”.

En aquest sentit, ha dit, la responsabilitat ve quan recordem el Creador, quan som capaços de sentir a prop de nosaltres el Senyor.

Escoltar

La pregunta d’un altre dels nens ha donat peu al Papa per parlar de la primacia de l’escolta, la primera actitud que hem de tenir en totes les nostres coses.

Sobre com s’hauria de tractar les persones amb alguna discapacitat, el Papa ha respost que davant d’elles mai no s’ha de sentir superior. Abans d’aconsellar-les, cal escoltar-les, perquè el que puguem dir surti del cor.

El Papa ha subratllat un element molt important que hi ha en les persones amb alguna discapacitat: la creativitat.

Amb cadascuna de les respostes el Sant Pare ha sembrat l’amor de Déu en el cor de cadascun d’aquests nens i els ha fet sentir com un tu ple de dignitat

Cadascun dels rostres d’aquests nens ha quedat gravat en la seva memòria, cadascun dels seus noms ha quedat gravat al seu cor.

Tocar

Per als nens invidents tocar significa “veure-hi”. En una de les respostes el Papa ha recordat una altra ocasió en la qual un nen cec li va demanar permís per veure’l. El nen estenia les mans cap al rostre del Papa per “veure’l” tocant-lo.

Ha estat una anècdota molt bonica la que ha recordat el Papa. Tocar era la manera de veure-hi d’aquell nen, un veure-hi amb “tacte”, amb els ulls del cor. Hi havia també una nena que buscava tocar el Papa amb el peu. Són formes que ajuden a expressar la comunió, quan no es pot fer d’una altra manera, com en el cas d’una persona sorda o cega.

Aquests nens ens ensenyen que hi ha tantes formes de descobrir la relació interpersonal, que la incapacitat deixa de ser un límit i es transforma en una oportunitat per estimar

Aquests nens somriuen. La bellesa del seu somriure diu tant de la felicitat que viuen, malgrat les dificultats i la creu que la seva condició fràgil els fa compartir amb el Senyor. És un somriure que expressa la gratitud de saber-se valuosos, únics, infinitament estimats als ulls de Déu i també copartícips dels plans que ha somiat Déu per il·luminar els viaranys de la humanitat.

Pregar

En la darrera intervenció que ha fet una nena, només li ha demanat: “Sant Pare, prega per mi.” “Pregar”, ha respost el papa Francesc, “és atraure la mirada de Déu sobre cadascun de nosaltres… Quan tu reses, Déu et mira”.

I només resant és com podem mirar amb el ulls del cor, només quan ens sentim mirats i guardats per Déu s’il·luminen els ulls de la nostra ànima per ser capaços de veure-hi més enllà de les aparences.