Per fer el bé i ser una persona de bé necessitem ser humils. La persona humil reconeix en l’altre algú a qui ha d’estimar perquè troba en ell el reflex inconfusible de la presència de Déu, a qui descobreix amb els ulls de la fe. La humilitat ens situa en l’àmbit de la veritat, l’única que, pel fet d’apropar-nos a Déu, ens prepara per ser autènticament lliures. L’elogi de la persona humil ens invita a reconèixer i assumir les seves qualitats, la bondat, la fidelitat, la compassió, l’amor, la confiança, l’alegria, la vida interior. El cor humà és capaç de tot això!

Com reconèixer que la Paraula es troba molt a prop, al cor i als llavis? (Dt 30,14). Hi ha una cosa fonamental que ens connecta amb Déu i és la voluntat d’escoltar-lo. Potser, hi ha moments en els quals ens falta aquesta sensibilitat i necessitem una mena de saviesa humil que ens ajudi a viure el goig d’una presència que ha pres rostre humà. Les paraules sense rostre no compleixen plenament el que és un veritable encontre. Aquesta és una experiència singular, única.

El programa d’actuació cristiana el tenim explicat en l’Evangeli. La proximitat de Déu s’experimenta quan és un fet la proximitat entre les persones, especialment quan aquest gest humà acull, rehabilita i integra. L’exigència de l’amor al proïsme prové de Déu i la mesura de l’amor a Déu és l’amor al proïsme. El samarità es va guanyar el qualificatiu de “bo” en participar de la mateixa “bondat” de Déu; de fet, no va pensar en ell, sinó en l’home que va ajudar en convertir-lo en el seu “proïsme” amb el simple gest d’amor d’aproparse-li. És el que Jesús demana que facem respecte de les persones que encara mantenim “allunyades”.