Catalunya crema. Elpanorama de la reivindicació independentista ha vist aparèixer grups radicalsi, amb ells, la violència als carrers. Les manifestacions –algunesagressives– atrauen els joves catalans, que protesten contra la condemna delTribunal Suprem de Madrid als líders independentistes. Els joves demanenpolèmicament als polítics catalans què hi han guanyat amb la reivindicació pacíficade la independència. En realitat la classe política de Barcelona tambés’ha radicalitzat al voltant del tema de la independència. El referèndum de l’1d’octubre de 2017, amb el 90% de vots a favor de la independència (sobre unaparticipació del 43% dels catalans) mostra un camí que sembla obligat.

És el camí de l’enfrontament. El Govern de Rajoy,ara fa dos anys, va considerar que aquest camí era el camí natural davant delreferèndum. Ja ho era abans, quan aquell Govern va desatendre les peticions deBarcelona. Manca una cultura de diàleg en la classe política espanyola. Siles posicions es radicalitzen a Catalunya, l’exacerbació ja s’ha produït aMadrid, on no s’emprèn el camí de la negociació per salvar la unitatd’Espanya. Hi ha el perill que una part d’Espanya –Catalunya– marxi delRegne, mentre que la monarquia no sembla tenir un paper de mediació. El2014, davant de la independència d’Escòcia, la reina Elisabet va ser neutral, inomés va advertir que calia «pensar amb molta atenció al futur» quan es votésen el referèndum per la independència escocesa.

A Espanya el referèndum català es considera il·legal. Sobretot, l’absènciade diàleg sembla rendible políticament. El 10 de novembre secelebraran eleccions generals sis mesos després que el resultat de les darrereseleccions no permetés formar un nou Govern a Espanya. La situació catalanacomplica el quadre polític tan fluid. Tant els socialistes –que ara mateixencapçalen els sondejos (tot i que necessitaran aliances per governar)– com elspopulars –que estan remuntant– insisteixen en la qüestió catalana per guanyarconsensos. Esperen, sobretot els populars, arrabassa vots als liberals deCiutadans i a la dreta de Vox, que darrerament ha crescut molt. Podemos, partitantiglobal i ecosocialista, ha patit l’escissió d’una part més partidària de col·laboraramb els socialistes. La campanya electoral de les properes setmanes empitjoraràencara més les relacions entre Madrid i Barcelona. La política del’enfrontament de Madrid ha fet el joc a l’ànima radical catalana. Éspreocupant que la violència hagi fet acte de presència entre elsindependentistes, com si el carrer dictés la política. A Catalunya laindependència sembla irrenunciable. Amb tot, des d’un punt de vistaeuropeu, el divorci entre Madrid i Barcelona continua estant fora de lahistòria. L’economia espanyola i la catalana estan integrades (eltrencament seria perjudicial per a la darrera), però en aquests moments no esveu voluntat de diàleg. Ambdues parts són presoneres dels nacionalismes i de lacacera al consens. Caldria acceptar la impopularitat d’una mediacióraonable. Potser Europa podria ajudar a dialogar. Però, qui tindrà elvalor i la força de fer-ho?

Trobareu la versió italiana del’article en el següent enllaç: https://www.riccardiandrea.it/2019/10/catalogna-la-politica-dello-scontro-fa.html