El setembre de 2012 em vaig fer càrrec del blog de CJ, espai de reflexió sobre fe, cultura i justícia que he coordinat des d’aleshores. Uns mesos després, el 15 de gener de 2013, jo mateixa iniciava una correspondència que donava peu a una de les relacions professionals i personals més estimulants i inspiradores de la meva vida. En aquell primer e-mail li demanava a Víctor Codina si ens podia enviar, de tant en tant, algun article pel blog. Ho va fer ininterrompudament fins pocs dies abans de la seva mort el passat 22 de maig als 91 anys.

El primer article que em va fer arribar portava per títol Profetes de calamitats?, així, amb interrogant. En el darrer paràgraf del text, en Víctor, que de fet era tot el contrari a un profeta de calamitats, escrivia: “Un altre món és possible i necessari, una altra Església és possible i necessària”.

Ho creia fermament i no va perdre mai l’oportunitat de deixar per escrit quina era l’Església amb la que somiava: una comunitat de creients responsable, conscient i lliure amb laics i laiques més actius i menys clericalisme; una Església “més ferment que ciment”, inclusiva, oberta, de frontera; una Església allunyada del poder, més democràtica i consultiva i lliurada a la justícia.

Desbordava tendresa

S’ha escrit molt sobre les aportacions teològiques del Víctor i no faré d’intrusa en un terreny on només soc una lectora aficionada, i tampoc no tinc espai més que per al·ludir als seus 36 anys a Bolívia que tant van marcar la seva reflexió i la seva manera d’estar al món, però voldria aprofundir en el que potser no s’ha dit, o no de manera explícita.

Perquè a banda d’un teòleg excels i imprescindible i d’un home bo, en Víctor Codina era una persona que desbordava tendresa i que no va tenir por de l’escolta activa dels moviments populars, dels pobles originaris, dels feminismes, dels moviments LGTBI+, de l’ecologisme…; una escolta que el va portar a no arrecerar-se en suficiències i dogmes, a revisar-se, a fer evolucionar el seu pensament i a entendre la noció de desigualtat en tota la seva complexitat des d’una mirada polièdrica (com li agradava aquesta metàfora del políedre del papa Francesc!).

Escoltar la Ruah

En Víctor Codina comprenia que no només s’han de saber llegir els signes dels temps, sinó que hem de saber escoltar l’Esperit, la Ruah, i ajudar a transformar aquest signes en pro d’una societat més justa i diversa. És per això que  durant anys, en les meves classes de teoria feminista, vaig incorporar aquesta cita del seu Sueños de un viejo teólogo: “La Iglesia catòlica mantiene una tradición de jerarquía exclusivamente patriarcal y constituye, en la sociedad actual, un antisigno, un ejemplo de machismo institucional, quizás la estructura más machista de la sociedad”.

Després m’agradava explicar que aquella crítica ferotge i sense ambages al patriarcat eclesial era en realitat una autocrítica conscient d’un sacerdot de gairebé 90 anys, un home que advocava per abolir la “formació d’hivernacle” dels jesuïtes i connectar-la de ple amb la realitat i amb la “memòria subversiva” de Crist, tal com deia Metz, i per una eucaristia que fos llavor de “la solidaritat i el compromís per la justícia i l’alliberament de tota opressió”.

“Espero que millorant”

El mateix dia de la seva mort, en Víctor m’escrigué un missatge per informar-me que tornava a estar ingressat, però era com era, esperança encarnada, i davant de la meva pregunta sobre el seu estat de salut -que amagava poc o gens el meu propi desig vers la seva infinitut–, ell va respondre: “Espero que millorant”.

Jo li vaig enviar una emoticona cursi amb un cor. Reviso aquesta darrera conversa i veig que no m’hi vaig poder estar de dir-li que el trobàvem molt a faltar per Cristianisme i Justícia. No sabia que seria la nostra darrera conversa, que hores després m’arribaria la notícia de la seva mort, i que aquest enyor es tornaria permanent.

El dol m’acompanya mentre escric aquestes línies, però també ho fa un profund agraïment per haver tingut el privilegi de conviure amb el Víctor durant aquests darrers 10 anys, d’aprendre de la seva saviesa, de la seva humilitat, de la seva transparència i sentit de l’humor, de la seva esperança inequívoca i de la seva mirada profètica sobre el que encara ha d’esdevenir.

Perquè en Víctor, de fet, venia del futur, segur, i havia vist “un cel nou i una terra nova” (Ap 21:1), el “ja, però encara no”, un món i una Església que seran veritablement Regne de Déu i pels que cal continuar treballant. Aquesta era l’esperança i la certesa que traspuava, així que gràcies, mestre, per deixar-nos un camí i un full de ruta tan ben traçats.