En la festa del nostre pare sant Benet, el dijous 11 de juliol, el monestir de Santa Maria de Poblet ha acollit la benedicció abacial del P. Rafel Barruè i Broch, com a nou abat del monestir, conferida pel P. Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l’orde cistercenc.
Com a punts significatius de la celebració, propis del ritu de benedicció d’un abat, es van cantar les lletanies dels sants amb el P. Rafel prostrat a terra, i el lliurament del llibre de la regla de sant Benet, l’anell, la mitra i el bàcul pastoral. Seguidament va tenir lloc un dels moments més emotius de la celebració quan l’abat, acabat de beneir, va rebre l’òscul (petó) de pau per part de l’abat general de l’orde, dels altres prelats, dels monjos de la nostra comunitat i de les mares abadesses congregades.
El nou abat de Poblet va néixer el 31 d’agost de 1966, a la localitat valenciana de Vila-real, Castelló. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, va entrar al monestir de Poblet l’any 2000, on va professar l’11 de juliol del 2005. Tot seguit, va ser enviat per l’abat Josep Alegre a Roma per aprofundir els seus estudis, on es va llicenciar en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana el 2009. Conclòs el trienni de la llicenciatura a Roma, tornà a Poblet i s’ordenà sacerdot el 2010. A continuació, va assumir el càrrec de mestre de novicis, que va exercir amb gran cura, guiant la formació dels monjos més joves, sobretot en l’amor de la Lectio Divina, el zel en la pregària i el treball; també va exercir l’atenció dels hostes.
Fou nomenat prior de Poblet el 20 de març de 2016, càrrec que va portar fins al 22 d’abril del 2024, data en la qual fou escollit abat de Poblet en substitució de l’anterior abat Octavi Vilà, que va ser nomenat bisbe de Girona pel papa Francesc.
Cal dir que, a més, per la seva vida de monjo-artista, l’abat Rafel sempre ha realitzat la recerca de Déu per la via pulchritudinis, el camí de la bellesa. Des dels primers anys al monestir va continuar pintant i fent exposicions a Catalunya, el País Valencià i les Illes, en indrets com Girona, Tarragona, Vila-real, Castelló, Borriana, València, la Vall d’Uixó, Mallorca, Nules o Benicarló, entre molts altres llocs. L’obra pictòrica del nou abat està molt inspirada per l’arquitectura i l’entorn reposat de Poblet, i es caracteritza per l’ús de colors suaus i pinzellades difuminades, que deixen entreveure la bellesa del misteri que tantes vegades esclata durant les precioses albades i capvespres que ritmen la litúrgia i l’ofici diví. Contemplar els seus quadres és com una crida a sortir de l’agitació habitual i parar-se en el temps per buscar la trobada amb el misteri que es manifesta en el joc de la llum. En la seva pintura es pot contemplar que la bellesa de la creació és com un suau i lleuger vel, que al mateix temps és descobriment i ocultació de la bellesa de Déu.
Després de la benedicció abacial, els participants a la cerimònia van compartir l’alegria d’aquest esdeveniment amb la comunitat, celebrant amb un dinar a peu dret al claustre del monestir. La llum daurava les pedres blanques del claustre, accentuant la seva arquitectura amb una senzillesa i puresa captivadores. Cadascuna de les quatre ales evocava una de les paraules d’agraïment que el nou abat de Poblet va pronunciar al final de la missa, per recordar les exigències d’aquest nou servei que a partir d’avui li ha estat encomanat. Les paraules de la seva al·locució van ser: estimar, silenci, escolta, Paraula.
Aquest és el lema que ha guiat tota la seva vida monàstica des del moment de la professió solemne. Quatre paraules que fonamenten la vida del monjo i dinamitzen la seva recerca de Déu en el marc de les quatre ales de l’així anomenat en llatí “paradisus claustralis“, zona enjardinada la font de la qual i la senzilla decoració vegetal dels seus pilars i arcs, recreen el verdor de la Creació en els seus orígens: el so de l’aigua i dels ocells, quan l’home passejava amb Déu a l’hora de la brisa, com un amic ho faria amb el seu amic.
Estimar és tot el teixit de relacions que es conformen tant a l’interior com a l’exterior del monestir. Silenci és el bressol que fa possible el naixement d’una paraula capaç d’il·luminar la vida. Escolta és la primera paraula de la regla de sant Benet i l’actitud existencial més important d’un monjo, amb la qual és possible l’obediència. I Paraula es diria que és el segell d’autenticitat, allà on emergeix cap enfora l’ésser més profund del monjo, la seva interioritat i vida espiritual que es fa do per als altres.
Es pot dir que amb el P. abat Rafel l’ascesi i l’espiritualitat monàstica s’obren a l’expressió artística i la contemplació estètica, valorant tant la tradició com la innovació, i integrant les riqueses del patrimoni cistercenc amb la set que acuita l’home contemporani en la seva recerca espiritual.
