El procés sinodal de consulta al poble de Déu ha començat. És importantíssim i mereix tot l’esforç necessari perquè les comunitats parroquials, diocesanes, de moviments, de congregacions religioses, dediquin temps a l’escolta i al discerniment. Malgrat la riquesa del Vademècum preparat per la Secretaria del Sínode, moltes diòcesis i organitzacions eclesials encara continuen pensant com fer-ho. Més enllà de les reunions presencials, fetes en un clima de pregària i trobada, es pregunten com recollir les propostes que sorgeixin, com elevar la riquesa d’allò viscut, de manera que pugui sumar-se de manera ordenada cap amunt. Realment és qüestió d’actituds i de mètode. No n’hi ha prou de reunir-se, pregar, escoltar-se mútuament. Cal decidir-se a pensar plegats, dialogar com mai abans, plantejar-nos les preguntes del Sínode, expressar-nos i proposar vies de sortida per als desafiaments que afronta l’Església del nostre temps. Per això, és imprescindible canviar l’actitud de passivitat i distància que ha predominat en moltes comunitats. Però insta a dissenyar una metodologia que permeti tothom expressar-se, no únicament als més extravertits, i que afavoreixi un diàleg enriquidor, tot i que es manifestin situacions de dolor o crítica. Acollir i obrir camins, reflectir en la síntesi… Requereix una metodologia sinodal que està lluny de ser predominant a les nostres comunitats, més avesades amb freqüència a escoltar i a acatar que no pas a participar i proposar. La meva experiència amb la intel·ligència col·laborativa m’ajuda a oferir a moltes diòcesis una via útil per a aquest procés clau. El Sínode ens pot suposar un gran pas de maduració a les comunitats. Tant de bo que aprofitem l’ocasió per convertir-nos en participants corresponsables en la missió de l’Església! Expressant-nos i escoltant-nos, potser per primer cop, com a adults en la fe.