Un dia qualsevol a la “Taula de fraternitat” de l’Hospital de Campanya de Santa Anna.

Una tarda berenant o sopant amb aquells joves que acaben de sortir de la infantesa i han entrat a l’adolescència, lluny de les seves famílies, després d’arribar a casa nostra supervivents del Mediterrani.

Alguns formen part —com un mitjà educatiu dels més eficients— de l’equip de futbol sala “Atlètics Missatgers de la Pau”, de l’Hospital de Campanya amb l’ajuda i patrocini de Joan Gaspart, expresident del Barça. Altres esperen formar-ne part un dia i es preparen com a planter a la nostra “masia”. Estan feliços amb nosaltres. Montse Pujades, una senyora voluntària amb un grup també de voluntaris, dedica moltes hores del dia per fer-los feliços.

Però cada nit, quan acaben de sopar i els acomiada, els diu que ja és tard i que se n’han d’anar a dormir, com qualsevol mare diria als seus fills. I és aleshores quan li comença a batre el cor i a patir d’impotència si alguns li diuen: “Sí, a dormir… al carrer, com cada nit.”

Tots recordem la nostra adolescència i, si teníem germans, segurament haurem participat en alguna lluita de coixins fins que la mare venia a posar ordre a l’habitació.

Ells estan massa lluny de les seves mares. I les seves malifetes no es poden limitar a lluita de coixins de llit en llit, perquè no en tenen. Les seves lluites són més aviat de supervivència i amb “armes” no tan toves…

Problemes d’inseguretat? I per a ells?

I jo em pregunto: no seria aquesta una de les prioritats de la nostra ciutat? Que potser no és un problema que ens afecta a tots, però que és l’Administració, en primer lloc, la que hauria de posar fil a l’agulla?