L’adopció de nens i nenes amb necessitats especials és un fet poc freqüent. Quan succeeix, permet posar en marxa valors tan humans com la responsabilitat, la solidaritat o el compromís amb la infància protegida.
Aquests infants especials que necessiten una família que els adopti presenten, en la seva majoria, un alt grau d’incertesa respecte de la seva evolució en diferents aspectes de la seva vida. Aquesta incertesa pot tenir un bon pronòstic, però també en ocasions és evident l’existència de factors que apunten a un elevat grau de discapacitat. Diferents tipus de malalties, alteracions genètiques, complicacions en la gestació o el part poden comportar que, amb poc temps de vida, ja es pugui saber que hi haurà discapacitat i que, possiblement, serà d’un grau moderat o greu.
Per a aquests casos més greus o complicats, necessitem famílies especialment conscienciades per afrontar els reptes d’una discapacitat. En algunes d’elles, les creences religioses ocupen un lloc destacat des del qual fer aquest oferiment a una adopció especial. Amb una d’aquestes famílies hem mantingut algunes de les reflexions que apareixen en aquest escrit.
En casos com el de Pol (nom fictici), ja amb unes setmanes de vida es van poder observar aquests factors que apuntaven cap a la discapacitat. Va arribar al món sense que ningú l’esperés. La seva mare no va saber que estava embarassada fins passada la setmana 23 de gestació. Les seves condicions personals no eren les adequades per atendre una criatura que venia al món envoltada de dificultats i amb la certesa d’una mutació genètica que els metges valoraven que possiblement li portaria complicacions per caminar, comunicar-se i qui sap si una gran discapacitat intel·lectual.
Poques hores després del seu naixement, la seva mare biològica va signar els documents de renúncia i va comunicar que facilitava la seva adopció. Pocs dies després, va passar a viure en un centre d’acollida, on sj’hi estaria uns mesos abans de poder marxar amb la seva família adoptiva. Aquesta feia mesos que es preparava per a un repte tan complex i especial. Adoptar un nen amb discapacitat es va anar convertint en una possibilitat que aquest desig va sostenir i madurar, fins a fer possible la trobada entre les necessitats d’aquest nen i la voluntat i capacitat d’aquesta família per atendre-les.
Tota motivació o voluntat es nodreix en cada família d’experiències i expectatives particulars. Algunes famílies es mouen per un fort component religiós; són relativament poques, però tenen una determinació especial per tirar endavant una adopció molt especial. Aquest conjunt de creences, valors i maneres d’entendre la vida els aporta seguretat, valentia, i on la pedra angular és “la fe”.
Com a professionals, tenim l’encàrrec d’explorar i analitzar aquest oferiment, buscant el major grau de garanties pel benestar de la criatura que puguin adoptar. Això ens porta a tenir una escolta especial, que, sense sortir del nostre esquema “professional” i lliure de prejudicis, ens ajudi a entendre aquest marc de referència de la convicció religiosa.
En paraules de la família que adopta en Pol: “Com a cristians, entenem la fe com la certesa d’allò que s’espera o la convicció d’allò que no podem veure, i tots estem convençuts de coses que no podem veure. En el cas del creient, la seva fe passa de ser un conjunt de valors a l’eix central de la seva cosmovisió i fins i tot de la seva autopercepció“.
Per a aquestes famílies, aquest compromís amb la fe va més enllà d’una forma d’entendre la vida o de jutjar el que és correcte. És una aprehensió apassionada d’unes creences que modifiquen la seva manera d’estar al món i d’actuar. Aquest “creure” els porta a expressar i evocar determinades actituds i sentiments, reflectint compromisos vitals que els acompanyen i motiven per portar a terme una adopció molt especial.
Algunes de les qualitats que es busquen i s’analitzen per validar una família que vol adoptar (sigui una adopció especial o no) són la capacitat de mirar cap al futur amb actitud esperançada, juntament amb la voluntat i determinació d’estar sempre, de forma incondicional, al costat del fill/a. L’adopció té l’efecte terapèutic que té tota relació humana profunda, ja que permet establir un vincle estable amb una família que acull incondicionalment i no rebutja. Aquesta família desitja oferir-se per a la criança del fill/a, acollint i acceptant les seves necessitats especials i acompanyant-lo en el seu desenvolupament i creixement.
Aquesta incondicionalitat l’expressen de la següent manera: “Déu ens assegura que el seu amor per nosaltres serà invariable al llarg dels anys, sense importar el que succeeixi o el que arribem a ser o assolir. De la mateixa manera, en l’adopció, podem veure el valor del nostre fill més enllà de la seva discapacitat present o futura i estimar-lo de manera incondicional i permanent. Déu és aquell que ens va estimar i ens va adoptar, regalant-nos de nou la possibilitat d’una vida plena. Així que, per a un veritable creient, l’adopció forma part de la seva identitat“.
També la fe introdueix una motivació diferent de la centrada en la generositat o l’altruisme, que podria generar un sentiment de deute de l’adoptat amb els adoptants. No ajudem d’acord amb el que ens sobra, sinó des del que realment tenim. Adoptar sempre implica anar més enllà de les pròpies necessitats per percebre i respondre les del nen/a. En paraules de la família, “per al cristià, l’adopció no és una bona obra amb la qual pretenem guanyar-nos res, ni és el pagament d’un deute, ni una obligació moral o social… és una celebració de l’amor rebut, que podem estendre a un altre“.
I ens continuen manifestant: “Déu ens va estimar amb tot el nostre passat: amb el nostre origen, les nostres vivències (les bones i les horribles)… Ell no esborra el nostre passat, però sí que hi posa pau i perdó. I un fill adoptiu, gairebé amb seguretat, tindrà un passat difícil amb el qual haurà de lidiar, una família biològica que no desapareix del que ell és… I adoptar és estimar-lo amb aquest passat, amb tot el que és, i incorporar-lo a les nostres vides no per esborrar aquesta part de la seva realitat, sinó per acompanyar-lo en el camí d’acceptar-la, perdonar i guarir, i d’assolir també aquesta mateixa felicitat“.
Finalment, volem destacar la importància del terme “adoptar” dins de la cosmovisió cristiana. A la Bíblia, l’adopció apareix en diferents moments com una metàfora que descriu la relació dels creients amb Déu, on també són els seus hereus i formen part de la seva família. Per tant, té un profund significat espiritual que reflecteix la relació entre Déu i els seus fills.
Concloem amb el que escriu la família sobre aquest tema:
“Així doncs, en la cosmovisió cristiana, l’adopció és un fet que hauria de deixar de ser excepcional per passar a ser quelcom natural. I natural no vol dir fàcil, perquè certament comporta moltes dificultats, ni natural significa que tothom hagi d’adoptar o pugui fer-ho, ja que hi ha moltes maneres d’estendre i celebrar l’amor rebut. Però sí que hauria de deixar de ser quelcom anecdòtic o extraordinari, perquè és part del que som.
Altres veuran l’adopció com un miracle, nosaltres la veiem com una extensió del miracle que un dia vam rebre en la nostra pròpia adopció“.
Agraïm la disposició de poder reflexionar conjuntament, des de llocs diferents però no distants, sobre quelcom tan complex i excepcional com és l’adopció de nens i nenes amb una gran discapacitat.
Continuem buscant famílies especials. Si tu en pots ser una, contacta’ns a:
busquemfamiliesespecials.org
