En l’arc de pocs dies, dues persones em van parlar de l’adoració eucarística. Una d’elles es lamentava que la consagració passés tan de pressa, i que, segons el seu parer, caldria aturar-se un moment més llarg per poder adorar el Senyor present sobre l’altar.
L’altre, un jove catòlic, em preguntava quants dies a la setmana hi havia adoració a la parròquia. En respondre-li que cada dia, ja que celebrem la missa quotidianament, em va aclarir que ell es referia a l’exposició del Santíssim a la custòdia; per la forma d’expressar-se vaig comprendre que, per a ell, l’adoració té lloc aquí i no pas dins de la missa.
Aquestes converses em van portar a pensar que, segurament, per a no pocs catòlics, adorar és una realitat estàtica, vinculada a un moment fort de quietud, de silenci, bo i posant la mirada fixa sobre el pa eucarístic dins de l’ostensori. D’alguna manera, podríem dir que es vincula l’adoració a una mena de parada amb vista a l’oració personal.
Tanmateix, ens podríem preguntar si aquesta percepció és ajustada a la realitat i al contingut doctrinal que professa l’Església en aquest punt.
Els bons adoradors que vol Déu —diu Jesús a la samaritana— són els qui adoren “en Esperit i en veritat” (cf. Jn 4,23). Per tant, l’adoració no és una iniciativa humana, sinó el resultat de l’acolliment de l’Esperit de la veritat (cf. Jn 15,26) que ens porta al coneixement de Déu i a viure una vida de redimits per, amb i en Jesucrist.
Així, doncs, adorar cristianament implica deixar-se transportar, en la dinàmica del Sant Esperit, fins a la presència del Déu viu, a fi i efecte que, la persona, amb aquesta disposició del cor, aculli la gràcia divina i sigui santificada tant la seva ànima com el seu cos.
Pel que fa a l’eucaristia, el Ritual en qüestió afirma clarament que el culte eucarístic fora de la missa és una prolongació del que ha tingut lloc dins de la missa, a la vegada que impulsa els fidels a celebrar amb devoció el memorial del Senyor i a rebre amb freqüència el pa del cel, a més de viure agradant a Déu amb les bones obres (cf. Ritual de la sagrada comunió i del culte eucarístic fora de la missa, 79-81).
És en aquesta línia que el papa Benet XVI va escriure, tot citant sant Agustí, que “la celebració eucarística és, en si mateixa, l’acte més gran d’adoració de l’Església” (Sacramentum caritatis 66).
L’adoració no és, doncs, una realitat estàtica sinó dinàmica. Pregar davant del sagrari o de la custòdia, en contemplació del Santíssim Sagrament, fa bé a l’ànima tot enfortint la fe del qui prega, a causa d’aquest tracte íntim amb el Senyor. Però és, encara, molt superior la participació en la celebració eucarística, quan es renova sacramentalment, per l’acció actualitzadora de l’Esperit Sant, el sacrifici de Crist en la creu coronat per la seva resurrecció, Ell s’ofereix al Pare per la nostra salvació i, nosaltres, amb Ell també ens oferim, amb una sola oblació, units al Sacerdot etern.
Sens dubte, doncs, celebrar l’eucaristia és l’adoració més plena i perfecta.
