Fa unes setmanes el papa Francesc deia que “entendre la riquesa dels carismes ajuda a valorar el paper del laïcat a l’Església, ja que els laics tenen carismes i dons propis amb els quals contribueixen d’una manera especial a la seva missió al món”; els carismes són de tots i per al bé de tots quan es viuen des de l’amor, deia.

I potser influït per un esperit nadalenc anunciat ja des de fa massa dies per l’enllumenat públic dels carrers pensava que aquesta idea que subratlla el papa Francesc alimenta la fraternitat, sobretot entre cristians, i ens prepara per al Nadal, per a la recepció de la Paraula que transforma la nostra existència.

En un llibre excel·lent del mestre caputxí Frederic Raurell, mort l’any passat, llegim que l’ésser humà neix, creix i viu de la paraula i amb la paraula: no se’n pot separar. “La paraula”, deia Raurell, “nia en els estrats i en els replecs més amagats de la seva consciència, del seu teixit; la paraula l’afaiçona”. Parlant de profetes, assenyala com la Paraula —la Paraula que es fa carn— té un efecte diferent en cadascú; ens forja… No hi ha dos profetes iguals; dos apòstols iguals, dos cristians iguals.

Quan cadascú es troba impregnat per la Paraula, no només es tradueix en una particularitat o diferència, sinó que es genera una diversitat fraterna i enriquidora. Cadascú té un paper diferent dins l’Església i cadascun l’enriqueix, sempre que sigui des de l’Amor.

Que bonic seria veure, ara que ve Nadal, tots els cristians asseguts a la mateixa taula, tan diferents, tan particulars i alhora tan universals… en comunió.