El nou any litúrgic va alçar el teló oferint-nos el temps d’Advent convidant-nos a aixecar la mirada i obrir els nostres cors per rebre Jesús. No vivim només esperant el Nadal, també som cridats a despertar l’espera del retorn gloriós de Crist. El papa Francesc ens ha regalat una descripció breu de les tres “vingudes” de Déu al món: “Déu ha vingut en un moment històric precís i s’ha fet home per carregar-se els nostres pecats. El Nadal commemora aquesta primera vinguda. A la segona, Déu vindrà al final dels temps com a jutge universal, amb gran poder i glòria. I un tercer cop, Déu ve cada dia a visitar el seu poble, cada home i dona que l’acull en la Paraula, en els sagraments, en els germans i germanes. El nostre Déu és un Deu que ve contínuament. Ell no decep la nostra esperança! Ens farà esperar potser, ens farà esperar algun moment en la foscor per fer madurar la nostra esperança, però mai no decep. El Senyor sempre ve, sempre és al costat nostre.”

Paraules magnífiques en aquest moment de la història de la humanitat, assetjada per tantes tragèdies i ferides. L’Advent és una crida incessant a l’esperança. El present no ho és tot. Està cridat a ser futur, i un futur diferent. El missatge d’Advent injecta incomoditat, inocula transformació. Ens aferrem excessivament a l’instant. Tot ho convertim en present. L’Advent ja ens adverteix que “hi haurà signes al sol i la lluna i les estrelles”. Andalusia viu l’Advent organitzant diferents cultes entorn de la preparació del portal de Betlem. I segons els pobles, ens trobem amb les anomenades “Misses del carrer”.