Enguany la campanya de Mans Unides té com a lema “Frenar la desigualtat és a les teves mans” i un dels testimonis que presenta és de la Núria Pagespetit, presidenta d’Insolàfrica. Fruit de la seva experiència de cooperació al Camerun, la Núria, infermera de professió, va veure les mancances que hi havia al país i va crear una escola universitària d’infermeria. Ella mateixa ens ho explica.

Com va sorgir la idea de crear una escola d’infermeria?

El 2009, com a infermera, vaig anar a fer cooperació al Camerun, a Kribi, i allà em vaig adonar que calia una escola d’infermeria, formació. Va ser una experiència molt bonica, però impactant veure com treballaven les infermeres, la manera com tractaven els pacients… perquè no hi havia gaire formació en infermeria, en el que representa una persona malalta… per això se’m va ficar al cap crear una escola d’infermeria.

El contrast entre Catalunya i el Camerun devia ser fort…

Al Camerun el sistema sanitari no és universal, tot és privat, tot es paga… la gent té un nivell de vida molt baix i es prioritza l’escola, l’alimentació, abans que la salut. Moltíssima gent no té diners, no pot anar a la consulta, s’ha de pagar tot el material sanitari. Hi ha moltes malalties com la malària, la tuberculosi, el VIH… però el més necessari és que hi hagués una cobertura sanitària universal al país.

Com està funcionant l’escola que va fundar?

La nostra escola no és privada, pertany al Ministeri de Salut i donem el diploma universitari del Camerun. Ja han sortit sis promocions d’infermeria, sobretot noies, però cada vegada hi ha més nois. Hem estat nominats a la millor escola del sud del Camerun, tot i que no vam guanyar… però la nominació ja va ser un premi per a nosaltres. Ara tenim entre 140 i 150 alumnes. L’escola és totalment sostenible, viable. Ara, com que ja funciona per ella mateixa, l’hem cedida a les Missioneres Franciscanes, que també són infermeres i tenen hospitals al Camerun.

Quin és perfil dels estudiants?

Són joves madurs, moltes de les noies ja tenen fills i tenen molta inquietud per aprendre. Són cultes, amb el somni de quedar-se al país i això és el que intentem. Però és difícil perquè al Camerun no hi ha gaire futur per als joves i se’n van. Les famílies estan molt agraïdes i orgulloses dels seus fills.

També potencien l’intercanvi d’estudiants catalans i africans. Per què és important aquests intercanvi?

Aquesta experiència ajuda a obrir els ulls, la mentalitat. D’una banda, s’adonen de tot el que poden fer al seu país i s’adonen que Europa no és el paradís que pensaven. Per als alumnes catalans, el contrast és molt fort per les condicions del país. Els alumnes camerunesos sobretot admiren l’organització, el que no els agrada són les nostres presses i l’estrès. I tornen amb el desig d’aconseguir allà el que tenim aquí.

I després de l’escola d’infermeria ha arribat un hospital…

Un cop acabada l’escola, vam pensar que havíem de posar en pràctica tot el que havíem après i vam tenir l’oportunitat de llogar una estructura que estava força abandonada, a la diòcesi, i la vam convertir en hospital. Tot el personal que hi treballa surt de l’escola d’infermeria. La veritat és que estem molt contents i Mans Unides ens hi ajuda molt. Tenim consultes, hospitalització, maternitat, bloc quirúrgic…

Què li ensenya Àfrica?

Sobretot Àfrica m’ha ensenyat la paciència, la tranquil·litat… m’ha ensenyat a estar millor amb mi mateixa, a no queixar-me del que tinc, a viure el moment, el que et dona molta pau i t’allibera de l’estrès, a prescindir d’allò superflu i a quedar-te amb allò realment important: la família, el que t’omple… són gent tan feliç! Nosaltres no hi anem a fer caritat, procurem tenir molta empatia: posar-nos en el seu lloc. A tots els tractem amb igualtat. No hi anem a imposar res, ens adaptem a la seva realitat.

Per on passa el futur?

El que volem és que l’hospital sigui viable i farem el mateix que amb l’escola, la cedirem. Han de ser els camerunesos els qui ho tirin endavant.