Sempre les notícies sobre Àfrica negra són contradictòries. D’una banda, els conflictes, guerres, fam, etc. Com la situació al Sahel, que conjumina moviments migratoris amb cops d’Estat (Burkina Faso, Mali, Níger…). De l’altra, dades com la riquesa en recursos minerals (petroli, coltan, cobalt, terres…) que a vegades són malediccions, com els milions de morts de la conca del Congo per poder comprar telèfons, videoconsoles, ordinadors barats a la resta del món. O la creixent urbanització: més de la meitat d’Àfrica viu en ciutats; per tant, cal trencar la imatge colonial-rural. També cal destacar la joventut de la població: es calcula que el 60% de la població africana té menys de 25 anys.  

Tot en un context de fracàs absolut del model d’Estat-nació importat des d’Occident i que es va imposar a les pròpies formes de govern africanes. L’actual model polític no té viabilitat.

I al mateix temps, els pobles africans són dinàmics en molts sectors que influeixen arreu del món, com les noves tecnologies. El sistema operatiu Ubuntu Desktop (Linux), de programari lliure, es fonamenta en la noció comunitària de persona —“jo soc perquè nosaltres som”— bantu. O aportacions a les finances amb els bancs comunals com el Yangué del poble Bubi de Guinea Equatorial o les Nadd a Senegal, mal anomenats tonine, que han inspirat les Comunitats Autofinançades (CAF) a casa nostra. O el Cinturó Verd impulsat per la premi Nobel Wangari Maathai, un exemple de reforestació i aturada del desert impulsat per les dones kenyanes.

Potser una via per afavorir respostes constructives seria deixar que els pobles africans trobin els seu propi camí per si mateixos, sense interferències d’altres estats o consorcis empresarials, per reconfigurar precisament les relacions amb altres pobles del món, en equitat i justícia.