Una de les característiques de l’època moderna és que ens presenta la realitat d’una manera dicotòmica i excloent. Descartes ens proposava triar entre el cos i l’ànima, els filòsofs del XVIII veien irreconciliables les postures empirista i racionalista, mentre que al XIX la Il·lustració ens obligava a decidir-nos per la fe o per la raó. S’havia perdut la mirada sobre tota la realitat i ara aquesta quedava fragmentada en camps i postures que s’enfrontaven entre elles. Gairebé sense adonar-nos, nosaltres afrontem la vida d’aquesta manera, buscant en quin bàndol secundar i disposant-nos a atacar a qui té interessos i idees diferents dels nostres.
Mans Unides ens explica alguns dels projectes que porten a terme i que posen en evidència que, com diu el seu lema “La nostra indiferència els condemna a l’oblit”. Aquesta ONG de l’Església catòlica fa molts anys que treballa per la promoció humana de moltes persones arreu del món. Porta a terme una tasca ingent que permet, a través de projectes concrets, ajudar les persones necessitades a portar una vida digna i autònoma d’acord amb l’Evangeli i la Doctrina Social de l’Església.
La dificultat que se’ns presenta en la nostra època, és que sembla que l’ajuda humanitària material ha suplantat completament la fe com a bé a transmetre. Sembla com si nosaltres també haguéssim de triar: o ajuda material o la transmissió de la fe, com si fossin dues qüestions mútuament excloents. Fins i tot hi ha veus que defensen que primer caldria solucionar els problemes materials bàsics i, només després, en un segon moment, començar a parlar de la fe. Però nosaltres, ciutadans occidentals rics, tenim totes les nostres necessitats bàsiques cobertes i això no ens fa més creients. El camí ha de ser un altre.
El mètode adient ens el mostra el capítol 6 de l’Evangeli de sant Joan. En un primer moment Jesús multiplica els pans i els peixos per saciar la gana material de la gent. A continuació els fa comprendre que aquesta gana és signe d’un desig més profund, una gana d’infinit que només Déu pot sadollar. Finalment, es presenta Ell mateix com el pa viu baixat del cel, que satisfà no ja la gana material, sinó el desig d’infinit, de veritat i de justícia que nia al cor de tot home. D’aquesta manera no cal triar, simplement cal donar el que demana la nostra condició fràgil i el que exigeix el nostre cor desitjós de Déu.
