Litúrgicament som a la recta final del temps pasqual. Segons el relat de Lluc en el llibre dels Fets, també la comunitat del Ressuscitat va viure un espai de “temps pasqual” en el qual Jesús els donà “moltes proves que era viu: durant quaranta dies se’ls va aparèixer i els parlava del Regne de Déu”. I després d’anunciar-los que amb l’Esperit Sant rebrien “una força que els faria testimonis seus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”, “es va enlairar davant d’ells, un núvol se l’endugué” i els seus ulls el deixaren de veure.
L’Ascensió enceta un temps nou en la relació de Jesús amb els seus apòstols, amb els seus seguidors, amb aquells que generació rere generació han estat atrets pel Pare cap a ell. Un temps que perdura encara. Un temps marcat, tanmateix, no només per l’espera del seu retorn, sinó que conduïts per l’Esperit, avancem comunitàriament cap a la llibertat, cap a la veritat sencera de les paraules de Jesús, que són les del Pare.
En el text final de l’evangeli de Mateu, que proclamem aquest diumenge, els deixebles que han anat a trobar Jesús a Galilea, a la muntanya que ell els havia indicat, escolten dels seus llavis: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.” Jesús és el Senyor, el Fill de Déu, ple de poder, l’autoritat del qual els deixebles han pogut copsar acompanyant-lo, escoltant el seu ensenyament o essent testimonis dels seus miracles i de la seva facultat per perdonar. Ara, Jesús fa partícips els apòstols de la seves facultats, instant-los a anar a tots els pobles fent-los deixebles seus, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot el que ell els havia manat. Aquesta és una tasca que no hauran de fer sols. Jesús els serà guia i protecció incessant, perquè, ell és l’Emmanuel, “Déu amb nosaltres”. Els diu: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.”
Els textos que llegim avui ens poden portar, ni que sigui de manera figurada, a una passivitat que porta a romandre “mirant al cel” o bé a pensar que la vivència incomparable dels deixebles amb el ressuscitat es tracta d’una realitat en la qual no tenim part; que ens cal esperar que “aquest Jesús que va ser endut cap al cel” vingui tal com els deixebles van veure com se n’hi anava. No és així. No hauria de ser així. La nostra fe és eclesialment i socialment activa, es projecta vers els altres i creix amb els altres. La instància de Jesús als apòstols, a fer deixebles seus i a guardar tot allò que els havia manat, segueix ben actual per als qui creiem en ell, en el seu Esperit que ens dona la força, i en la seva presència viva i actuant.
