El vaticanista Marcelo Figueroa aL’Osservatore Romano diu que si haguéssim de respondre la pregunta de quant detemps li ha portat a Bergoglio escriure l’exhortació apostòlica Gaudete etexsultate («Alegreu-vos i feu festa») sobre la crida a la santedat, hauríem derespondre que gairebé cinquanta anys de sacerdoci, perquè Francesc parla de laseva pròpia experiència de santificació. Tot i que l’exhortació no pretén serun tractat sobre la santedat, que defineix com «el rostre més bell del’Església», sí que n’ofereix elements clau: la santedat en el poble de Déupacient, la dels qui viuen a prop nostre; el testimoni martirial com apatrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants; els estilsfemenins de santedat, indispensables per reflectir la santedat de Déu en elmón; la santedat és una crida universal, a l’Església es troben tots elsmitjans per fer-la créixer, ho fem a través de petits gestos, es concretavivint el moment present i omplint-lo amb amor. Cada sant és una missió, unprojecte del Pare per reflectir i encarnar, en un determinat moment de lahistòria, un aspecte de l’Evangeli. La santedat és viure amb unió en Crist elsmoments de la vida, és la caritat plenament viscuda. La santedat no treuforces, vida o alegria, tot al contrari: en la mesura que se santifica, cadacristià es torna més fecund per al món. Igualment parla de comunitats santes ide matrimonis sants (141).
El Papa afirma amb realisme que hi hatestimonis que són útils per estimular-nos i motivar-nos, però no perquè miremde copiar-los, l’interessant és que cada creient discerneixi el seu propi camíi tregui a la llum el millor de si. També adverteix sobre dues falsificacionsde santedat el nou gnosticisme (elitisme narcisista i autoritari,subjectivista, desencarnat) i el nou pelagianisme, que dona excessivaimportància a l’acompliment de determinades normes pròpies, costums o estils.Francesc —glossant les benaurances— es refereix a les humiliacions quotidianesd’aquells que callen per salvar la seva família, o eviten parlar bé d’ellsmateixos i s’estimen més exaltar-ne d’altres en lloc de gloriar-se, trien lestasques menys brillants, i fins i tot, de vegades prefereixen suportar una cosainjusta per oferir-la al Senyor (119).
La santedat, en definitiva, és el carnet d’identitatdel cristià. En el nostre món accelerat, voluble i agressiu, està feta depaciència i constància en el bé. És la fidelitat de l’amor (112).
