Déu estableix una aliança amb els seus fills, que formula davant d’Abraham així: “Mira el cel i compta les estrelles… Doncs així serà la teva descendència” (Gn 15,5). I li ho confirmarà: “Serà nombrosíssima la teva descendència” (Gn 17,2) i “seràs pare d’una multitud de pobles” (Gn 17,4).

Cal assenyalar que aquesta aliança amb Abraham no és diferent de l’aliança anterior amb Noè o la posterior amb Moisès. No es tracta d’aliances diverses, sinó d’una mateixa. La mateixa i única aliança que Déu, davant l’incompliment dels seus fills, renova una vegada i una altra. L’aliança que parteix de la mateixa creació de l’ésser humà i que culmina en Jesús i la seva Redempció. De la mateixa manera que cantem “Un sol Senyor, una sola Fe, un sol Baptisme…”, podem dir “una sola aliança”.

Doncs bé, aquesta aliança que nosaltres visualitzem en capítols amb protagonistes destacats no és només una aliança de Déu amb aquests actors principals, sinó amb tot el seu poble. Si llegim els relats íntegrament, comprovem que la promesa de l’aliança no es redueix únicament al patriarca. Seguim amb el relat d’Abraham: “Jo la beneiré i d’ella et donaré un fill. La beneiré, i serà mare de pobles i de reis” (Gn 17,16). També l’aliança és amb Sara, esposa d’Abraham.

I més interessant és, en lectura contextualitzada, constatar que l’aliança arriba a tothom. O, com ens deia el papa Francesc a Lisboa, a “tots, tots, tots!”. Agar, l’esclava expulsada, i el seu fill Ismael, també són receptors de la promesa de Déu: “Però del fill de l’esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble” (Gn 21,13).

Són, doncs, diverses manifestacions de l’única aliança d’amor de Déu pels seus fills.