Tinc sobre la taula tota una col·lecció de llibres escrits pel sacerdot Josep M. Alimbau (Ediciones STJ), que em va enviar una lectora de Catalunya Cristiana, tot aconsellant-me que els llegís a poc a poc. Vaig conèixer Alimbau personalment ja fa molts anys, en els temps de Ramón Cunill, durant les reunions que manteníem els delegats diocesans de Mitjans de Comunicació Social, arrecerats i animats en aquella època pel bisbe periodista Antonio Montero.

Jordi Piquer, un altre gran amic, en els meus temps de corresponsal del diari La Vanguardia, a Còrdova, quan dirigia aquest diari Horacio Saenz Guerrero, diu que Alimbau sempre ens oferia en els seus articles i en els seus llibres tres espurnes meravelloses: “Donar sentit, donar saviesa i donar consol a les vides dels seus nombrosos lectors.” Subratlla, així mateix, que Alimbau escrivia els llibres amb intel·ligència, però, sobretot, posant a cada línia el seu cor. “A cada llibre s’apreciava una sensibilitat especial davant dels problemes i dificultats de la vida, davant les contrarietats que se’ns presenten.” Heus aquí els seus suggeriments per afrontar els “moments difícils”: primer, “acceptar la contrarietat”; segon, “no angoixar-se”; tercer, “aixecar la ment cap a Déu”; quart, “intentar convertir la contrarietat en alguna cosa positiva”; cinquè, “que la vida espiritual, la vida de fe i de pregària, empenyin amb més força que tots els obstacles exteriors, aquells que venen des de fora, tal com deia Teresa de Jesús: ‘Que poc que fan totes les contrarietats i contradiccions, quan Vós, Senyor, voleu encoratjar-nos’”.

Així escrivia Josep M. Alimbau i així l’admirem els seus lectors, quan, recordant-ne l’absència, continuem obrint ment i cor als seus llibres, tan rics en suggeriments i orientacions per aconseguir una “vida reeixida”.