Quan entrem en una església d’una certa antiguitat, ens trobarem molt sovint amb el fet que, o bé als extrems del presbiteri o bé a la nau, prop del presbiteri, hi ha una o dues trones des d’on es proclamava l’Epístola (a la dreta) i l’Evangeli (a l’esquerra). I si anem a d’altres temples, ja siguin antics o nous, veurem que al presbiteri hi ha l’altar, una cadira més o menys noble (la seu) i un faristol de fusta o de metall, dels que fan servir els músics per col·locar-hi les seves partitures; també ens podem trobar que aquest faristol simplement no hi sigui, o estigui en un racó.

Però aquest element és molt més que un simple faristol: és l’ambó de la Paraula de Déu. Tal com ens recorda l’Ordo Lectionum Missae (n. 32): “A la nau de l’església hi ha d’haver un lloc elevat, fix, dotat de l’adequada disposició i noblesa, de manera que correspongui a la dignitat de la paraula de Déu i, alhora, recordeu amb claredat els fidels que a la missa se’ls prepara la doble taula de la Paraula de Déu i del Cos de Crist, i que ajudi, tan bé com sigui possible, durant la litúrgia de la paraula, a l’audició i atenció per part dels fidels.”Per tant, parlem d’un lloc de la celebració fix, noble, perquè és la taula de la Paraula de Déu, on és proclamada als fidels; no és un simple suport físic per aguantar un llibre, sinó que és el lloc des d’on es proclama la Paraula de Déu, on ell mateix ens parla.

De la mateixa manera, aquest espai, l’ambó, no és simplement un lloc d’altaveu o des d’on es comuniqui tot, ja sigui la proclamació de la Paraula de Déu, la direcció dels cants, la lectura de les monicions o dels avisos. Com ens recorda el n. 33 del mateix Ordo Lectionum Missae: “Convé que l’ambó estigui sòbriament adornat, d’acord amb la seva estructura, de manera estable o ocasional, almenys els dies més solemnes. Com que l’ambó és el lloc on els ministres anuncien la Paraula de Déu, s’ha de reservar, per la seva mateixa naturalesa, a les lectures, al salm responsorial i al pregó pasqual. Pel que fa a l’homilia i la pregària dels fidels, es poden fer també a l’ambó, per l’íntima connexió d’aquestes parts amb tota la litúrgia de la paraula. En canvi, no és aconsellable que pugin a l’ambó d’altres, com, per exemple, els monitors, els cantors o el que dirigeix ​​el cant.” Veiem, doncs, que és un lloc noble, i que cal cuidar-lo amb respecte, tal com cal fer-ho amb l’altar, des d’on té lloc el sacrifici eucarístic.

Per això, el podem adornar amb un vel del color litúrgic del dia, col·locar-hi flors els dies més festius, evitant de fer el mateix amb els faristols que hi hagi al presbiteri, com serien el faristol dels cants i/o de les monicions, o si a la seu també n’hi ha, de faristol, ja que un de sol és l’ambó, una de sola és la taula de la Paraula, i cal que el poble sant de Déu sàpiga reconèixer i distingir on es troba aquest espai tan important, des d’on el Senyor parla al seu poble, per boca dels seus ministres.