Les persones que accedeixen als espais annexos de la parròquia de Sant Lluís Gonçaga, al districte de Sant Martí de Barcelona, reben la benvinguda de Crist i la Comunitat, que és el títol del mural de la pintora i feligresa Ana Maria da Silva Cardoso, inaugurat el 14 de desembre passat. Un mural de sis metres amb Crist al mig, acompanyat per una representació dels membres de la comunitat parroquial. “És una benvinguda a la parròquia”, remarca Da Silva Cardoso, doctora en Belles Arts i professora de Dibuix.
Han estat dos anys de treball fins a enllestir l’obra. Quina ha estat l’evolució?
Quan el Consell Pastoral, amb mossèn Evelio Moreno al capdavant, em va aprovar el projecte, la meva idea era poder enllestir-lo en un estiu. Però un cop em vaig posar mans a l’obra vaig canviar el llenguatge artístic. Així, el que havien de ser figures planes i sense perspectiva, a l’estil de les icones, van convertir-se en figures molt més realistes. La pintura i l’art és una descoberta, és un diàleg amb la mateixa obra. Per tant, en cada treball saps com començaràs però no com acabaràs.
Què transmet el mural Crist i la Comunitat?
Moltes persones em pregunten si és una escena de l’Evangeli, i no. Ara bé, podria ser perfectament un moment qualsevol de la vida de Jesús. És molt factible que Jesús es trobés a la vora d’una barca i que rebés la visita de gent de la comunitat. Crist és la figura més important i, com a tal, és al centre de la pintura. Està en una posició molt relaxada, com de descans, en què convida la gent a apropar-s’hi. A través de les onze figures del conjunt vaig voler representar tota la comunitat: homes i dones de diferents edats, infants, joves. I tanquen l’escena dos àngels, remarcant que la comunitat és un espai protegit i sagrat.
Com a persona creient, l’obra artística esdevé una pregària?
Soc una persona creient i ha estat molt emocionant el fet de plasmar els rostres de les diferents figures, especialment Crist, veure com anaven emergint. Abans de començar a treballar feia una petita pregària i li demanava a Déu que m’ajudés, sobretot en els moments més complicats. Hi ha hagut moments en què no tenia clar si l’encertaria amb la solució per a cadascun dels problemes amb què m’anava trobant a l’hora de representar la perspectiva o el cànon, que tot quadrés. Cada figura és com una obra en si mateixa. La que m’ha costat més ha estat Maria. La vaig pintar i esborrar moltes vegades. Quan treballes amb pintura a l’oli, esborrar vol dir polir la paret, massillar-la, passar-hi dues capes d’imprimació i esperar que s’eixugui per poder continuar pintant. És un procés molt complicat.
Què ens pot dir de la paleta de colors emprada, que és força homogènia?
He optat per una paleta de colors limitada en què predomina el color sanguina. A banda, també hi ha ocres, tons blavosos i un joc entre colors freds i càlids. Podríem dir que hi ha prevalença dels colors primaris. També he volgut incorporar-hi un punt de ruptura, amb formes corbes més abstractes, fetes amb l’espàtula. És un element molt modern per trencar la composició clàssica. També representa el vent o el ruah de l’Esperit Sant.
