Al text d’una carta que Ángel Sanz Briz, ambaixador d’Espanya a Budapest, va enviar a la seva dona hi llegim: “Els carrers de Budapest vessen d’estrelles grogues. Cada dia surten noves lleis contra ells. Els han pres els automòbils, ràdio, telèfon i bloquejat els comptes. Han de sortir de casa seva en el termini de tres hores, deixant-hi la meitat de la seva roba, efectes i mobiliari.”

Ángel Sanz Briz va néixer a Saragossa el 1910, al si d’una família de comerciants i militars. Educat a les Escoles Pies de la capital aragonesa, Sanz Briz es va llicenciar en Dret i va ingressar a la carrera diplomàtica el 1933. Quan va arribar a Budapest el 1942 com a encarregat de negocis, feia poques setmanes que havia contret matrimoni. Diplomàtic jove, intel·ligent i astut, els seus valors catòlics van ser sens dubte un dels pilars que el van dur a plantar-se davant l’Holocaust.

La història de les seves accions davant la barbàrie nazi es va iniciar amb un telegrama on es comunicava al ministre d’Afers Estrangers espanyol que el representant del Consell Mundial Jueu havia demanat que s’estengués la protecció diplomàtica al major nombre de jueus perseguits en territori hongarès. I així va ser com el ministre, amb data 27 d’octubre del 1944, va enviar instruccions a Sanz Briz perquè actués amb aquesta consideració sobre els jueus sefardites de nacionalitat espanyola, els qui tinguessin un origen espanyol i la resta d’israelites que ho sol·licitessin.

D’acord amb les instruccions rebudes i sempre en consonància amb uns principis ètics definits per la seva creença religiosa, Sanz Briz va començar a expedir passaports. Per això, posant en joc la seva astúcia i intel·ligència amb una finalitat humanitària, va recórrer al decret de Primo de Rivera, promulgat el 1924, que permetia concedir la ciutadania espanyola als jueus sefardites. Gràcies a tot això, prop de tres mil jueus van aconseguir salvar la vida. Sanz Briz és des del 1963 un més entre els Justos de les Nacions.