Dir “adeu a un any” és tot un bonic gest amb el temps, valorar-ho en la seva justa mesura, reflexionar-hi i aprendre sempre de les grans lliçons que ens deixa. Perquè, al cap i a la fi, l’home és un “ésser itinerant”, un “pelegrí”. Algú ha dit que “l’home és una canya que pensa i camina”. Cap altra al·legoria, potser, més apta per entendre o relatar una vida humana.

Caminar és viure, caminar és dialogar, relacionar-se amb els altres. El camí és una bona imatge de la vida. L’home és un caminant. No ha nascut per estar quiet. Deia un vell amic, home bo i sacerdot exemplar: “L’home ha nascut per treballar, per respirar, per caminar, per estimar, per pregar.”

Abraham va ser pelegrí cap a la terra promesa, no només des del país dels seus pares, també en el seu sortir des del present per encaminar-se cap al futur. Tota la seva vida apunta cap endavant, és una dinàmica del caminar com a pelegrí de la fe fonamentat en la promesa.

 Vivim ja els darrers dies d’aquest 2023, que va ser bo amb nosaltres, perquè ens va deixar viure, que no és poca cosa. En el moment d’acomiadar-lo, col·loquem dos sentiments en els nostres llavis: primer, un sentiment de gratitud, per sentir-nos part de la caravana humana, per haver après que la vida és una bella aventura, malgrat possibles desastres personals o socials, que nosaltres protagonitzem en bona part, i que “viure” és “sentir, pensar, decidir”, gaudir de la nostra llibertat personal i col·locar granets de sorra que ajudin els altres. I el comiat de l’any vell comporta també un intens sentiment de “perdó”, pel que vam fer malament, sobretot si produïa dany per al nostre proïsme, i, especialment, “perdó” pel que no vam fer i teníem l’obligació d’haver-ho fet. Com recordem i com en fan, de mal, els anomenats “pecats d’omissió”! Promeses no acomplides, obligacions no realitzades, paraules donades i compromisos adquirits que es van quedar a la cuneta de l’oblit.

 Val la pena dedicar uns minuts per “acomiadar aquest any vell que acaba”. Diguem-li adeu amb gratitud i amb el petit esquinç interior de no haver “fet servir els seus dies ni les seves hores” amb rigor i encís. Ara ja ens toca fer un nou “brindis”.