Ja fa un temps llarg, i que no sembla tenir fi, en el qual els nostres serveis informatius donen notícies que haurien de ferir-nos profundament; segurament ho fan i el nostre cor pateix, tot i que no sapiguem encara com canviar el rumb que les nostres societats sembla que prenen.

Encara no passa, en tan gran mesura, el que passa als Estats Units: les paraules feridores que des de la presidència es diuen contra persones que busquen poder viure dignament la seva vida i, pel motiu que sigui, han tingut el valor i el dolor d’abandonar casa seva, les seves arrels, les seves històries…

No són fets ni pensaments aïllats: cada dia s’apropen més a nosaltres aquestes idees que fan mal de les quals ningú no és beneficiat. Ressonen en mi les paraules de Jesús davant la dona acusada a Joan 8,7: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i m’interpel·len de manera especial. Estic lliure de qualsevol gest, actitud o pensament?

En aquest any jubilar de l’esperança, el Papa ens diu en la seva convocatòria: “No poden faltar signes d’esperança cap als migrants, que abandonen la seva terra per buscar una vida millor per a ells i les seves famílies. Que les seves esperances no es vegin frustrades per prejudicis i tancaments; que l’acollida, que obre els braços a cadascú en raó de la seva dignitat, vagi acompanyada per la responsabilitat, perquè a ningú se li negui el dret a construir un futur millor.”

Potser sí! Podem canviar el rumb al qual ens veiem abocats com a societat i hem de fer-ho: ser testimonis d’esperança per a tantes persones que pateixen el menyspreu i l’ofensa, el maltractament… per tant de prejudici que ens hem construït.