Avui les àvies i els avis fan un paperextraordinari de suport a les famílies. Quan els pares treballen tots dos,sovint són els avis els que han d’acompanyar o anar a buscar els nens al’escola, o totes dues coses. Són els avis els que tantes vegades han de fer demainaders, han de preparar berenars, han d’explicar contes, han de jugar itambé han d’exercir de transmissors de la fe. Són els avis que pateixen perquèels nets no han estat batejats encara, o no hi ha intenció de batejar-los mai,o els costa d’aprendre les pregàries, o estan tot el dia enderiats davant de lapantalla, o són massa moguts, o se’ls atorga un protagonisme que no elspertoca… I moltes vegades aquesta tasca subsidiària —que la majoria d’avisfan de bon grat— ve acompanyada del sofriment físic o psicològic. És cert queles persones avui, en general, arribem a grans amb millor qualitat de vida,però és evident que als setanta o als vuitanta anys ja no es té la mateixaagilitat d’abans, ni física ni mental, per seguir uns infants molt perceptius ide vegades estressats i estressants.

Quant al sofriment interior, moltes vegadesels avis es troben sols. I no perquè no tinguin companyia sinó perquè pateixenla viduïtat (gairebé res no pot suplir l’absència del cònjuge desaparegut) osenten la bretxa generacional, o perceben que el món dels seus nets ja no és elseu món, o troben que ningú no valora una tasca de suplència que potser ja noels tocaria fer, si més no amb tanta assiduïtat. En el Primer Pla d’aquestasetmana abordem el tema de la solitud de la gent gran que en alguns casosratlla l’emergència i, de la mà d’experts, apuntem els camins per superar-la.

Aplaudim els avis. I invitem els fills i netsa escoltar-los: quantes lliçons de vida i de saviesa es poden sentir dels seusllavis o aprendre dels seus exemples. En altres cultures, com les de l’Àfrica,els avis sempre tenen un paper fonamental, s’hi compta i no fan feinessubstitutòries per motius laborals.

I les persones grans que no tenen nets, encara quegenèricament se’ls anomeni «avis», potser han de fer també feines supletòriesamb persones que els són confiades i les han de fer compatibles amb sofrencessemblants. O ningú no els encomana res i veuen passar les hores mortes ambescasses motivacions. Quantes vegades en la quotidianitat de preveres,religiosos i religioses grans, hi ha també el drama de la solitud, que noméspal·lia el sentit de proximitat amb l’Autor de la vida que d’infant rebé lalloança dels ancians Simeó i Anna al temple.