Just abans de l’oració sobre les ofrenes, el sacerdot que presideix l’acció litúrgica pronuncia aquesta monició, la primera i més genuïna entre les diverses possibilitats que ofereix el missal. Diu així: “Pregueu, germans, perquè aquest sacrifici, meu i vostre, sigui agradable a Déu, Pare omnipotent.” La resposta de l’assemblea, ja coneguda, acull i rubrica el que proposa el sacerdot.
La primera qüestió que planteja aquesta invitació tan precisa és que ens disposem a celebrar un sacrifici. És un recordatori quotidià del fet que l’eucaristia és “un sacrifici perquè representa (fa present) el sacrifici de la Creu, n’és el memorial i perquè n’aplica el fruit” (Catecisme1366).
La segona cosa a destacar de la frase que tractem és l’afirmació del sacerdot que diu aquest sacrifici és “meu i vostre”. Què significa aquesta apropiació? I, per què primer el “meu”, en llavis del ministre ordenat, precedint el “vostre”, de tota la comunitat que celebra?
La resposta a aquests interrogants és clara i necessària. Aquest “meu” és possible en tant que el sacerdot celebra la missa in persona Christi, essent, en aquest marc sacramental, autèntica icona del Crist. Revestit amb els ornaments sagrats es posa davant l’assemblea, la saluda, la presideix, la instrueix, etc., en tant que Crist, gràcies a la unció de l’Esperit Sant rebuda en l’ordenació sacerdotal. Ho va recordar amb precisió el Vaticà II: “Els preveres… en virtut del sagrament de l’Orde, són consagrats a imatge de Crist, summe i etern sacerdot, per predicar l’evangeli i pasturar els fidels i per a celebrar el culte diví, com a veritables sacerdots de la Nova Aliança” (Lumen gentium 28). Per tant, pel ministeri ordenat, especialment dels bisbes i dels preveres, la presència del Crist com a Cap de l’Església es fa visible enmig de la comunitat dels creients (cf. Lumen gentium 21 i Catecisme1548).
A més del que acabem de dir, la monició comentada ens fa avinent que “l’eucaristia és igualment el sacrifici de l’Església. L’Església, que és el Cos de Crist, participa en l’ofrena del seu Cap. Amb Ell, ella mateixa s’ofereix tota sencera… En l’eucaristia, el sacrifici del Crist també esdevé el sacrifici dels membres del seu Cos. La vida dels fidels, la seva lloança, el seu sofriment, la seva pregària, els seus treballs, s’uneixen als de Crist i a la seva ofrena total, i adquireixen així un nou valor. El sacrifici del Crist present a l’altar dona a totes les generacions de cristians la possibilitat d’unir-se a la seva ofrena” (Catecisme1368). Per tot això, el “vostre”, referit al sacrifici de Crist, és del tot legítim i oportú.
Per tant, primer el del Cap, Crist (“sacrifici meu…”) i, a la vegada, el de tot el Cos de Crist (“…i vostre”). Amb la viva consciència de l’eucaristia com a veritable sacrifici, podrem celebrar de forma adequada la litúrgia d’aquest sagrament cimal.
