L’Església com a lloc de la reunió de l’assemblea litúrgica és sempre un edifici pasqual, on l’arquitectura sacra proclama la Resurrecció de Crist i els misteris cristians. Tota l’arquitectura cristiana és una simbologia de la fe dels cristians. És fonamentalment un art sagrat. Ve de la fe i està al servei de la fe i, en certa manera, és inspirada. Els catòlics quan entren en una església retroben casa seva, reconeixen la seva fe i es disposen a celebrar-hi els sants misteris. Hi ha una continuïtat en la força del romànic, la senzillesa despullada de l’art cistercenc, l’alegria del gòtic, l’equilibri del renaixement i l’emoció del barroc, que enllaça encara amb elements de l’anomenat art nouveau. El modernisme nostre n’és un exemple.
L’arquitectura sagrada inspira devoció en el sentit més noble de la paraula, s’imposa per ella mateixa i convida a la pregària. És popular en el sentit que és lliurat al poble, no a una elit d’avantguardistes, i l’assemblea ha de trobar-s’hi a gust, amb familiaritat, en el lloc on celebra la fe. L’arquitectura sacra cristiana té la voluntat de crear formes que participen de la bellesa atemporal. Donada a totes les generacions cristianes, totes hi han de reconèixer la fe de l’Església. El programa iconogràfic cristià ve del principi de l’encarnació. Té per tema la història de la salvació i la comunió dels sants.
L’arquitectura sagrada no és només funcional, tampoc és personal i el segell de l’arquitecte no compta per a res. No està al servei de mostrar la darrera genialitat, que un cop vista passa molt aviat de moda. Temples construïts d’avantguarda i amb formes simbòliques estranyes sovint passen de moda i cansen. A ningú no li passaria pel cap dir que una catedral gòtica, per exemple la meva catedral, la de Tarragona, ha passat de moda. L’art sagrat té una idea de perennitat. És una consagració a Déu de tots els elements, sense confondre el sagrat i el profà. Té un caràcter lluminós i mai no és obscurantista ni enigmàtic. Crist és la icona clara i lluminosa del Pare, no hi ha res d’obscur en Ell, tot és llum; així mateix, l’art sagrat és tot ell lluminós i no cerca formes simbòliques difícils d’interpretar. L’art sagrat és tradicional en el sentit teològic de la paraula, no es crea del no-res, no és absolutament innovador, recrea des de la tradició. Amb això l’ortodòxia ens dona grans lliços ja que tant l’arquitectura com la iconografia són canòniques.
En un temple cristià ha de ser evident la centralitat de l’altar del Senyor, el cor i els ulls han d’anar vers l’altar del Senyor. És fruit d’una litúrgia lineal, oberta, de poble que peregrina cap al Regne. Una litúrgia circular mai és del tot cristiana, ja que tendeix a tancar-se a si mateixa i potenciar el protagonisme del celebrant, quan l’únic protagonista de la celebració és el Crist. Per això, les formes arquitectòniques circulars són poc comunes en la història de l’arquitectura cristiana, almenys han de ser un anell obert.
En aquest sentit, opino que el darrer exponent de l’arquitectura sacra és Antoni Gaudí. Ell, inspirant-se en el llibre de la naturalesa, de la revelació i de la litúrgia construeix un temple on la glòria de Déu s’expressa, es difon. És realment un temple ungit per la fe i que s’eleva vers l’infinit. La fe cristiana és creadora de bellesa en totes les seves formes. Una bellesa que evoca la bellesa de Déu Trinitat. L’art sacre ve de la fe, mai de l’ateisme. De la mateixa manera que una icona ve de la pregària i de la contemplació de l’iconògraf. Desitgem que l’art sacre trobi la seva continuïtat i que adeqüem (hi ha moltes maneres de fer-ho) les formes modernes d’art cristià a espais que afavoreixin la celebració i la pregària. De totes maneres, la bellesa de l’edifici cristià no ve absolutament de la seva arquitectura, sinó que ve de la comunitat que allí prega i celebra. També una catedral pot esdevenir un museu i un monument. És com comparar Santes Creus i Poblet. En el primer no hi ha ànima, i en el segon, hi ha l’ànima de comunitat monàstica que allí prega i lloa Déu. Joiosa i esperançada aquests dies per la benedicció del nou abat.
