El significat de l’Ascensió és clau per entendre la naturalesa de la litúrgia. Aquesta afirmació és de Jean Corbon (†Beirut 2001), gran teòleg i sacerdot melquita del Líban, que va redactar el quart capítol del Catecisme de l’Església catòlica.
La solemnitat de l’Ascensió és un dia d’alegria i d’acció de gràcies perquè la història no s’acaba pas amb l’Ascensió; al contrari —com diu Jean Corbon— amb ella es desplega el seu alliberament final: els “darrers temps” estan oberts. Des de l’Ascensió ha començat un temps diferent: un temps a l’interior d’aquest temps d’ara. Déu no s’allunya de l’home, sinó que entra en la seva vida. I malgrat la nostra petitesa, Ell no s’ha volgut apartar de nosaltres. Som prou conscients que som cridats a participar de la seva divinitat, malgrat la nostra petitesa? Ens ho recorda el Prefaci I de l’Ascensió: “Perquè Jesús, el Senyor, el Rei de la glòria, el vencedor del pecat i de la mort, ha pujat avui d’una manera admirable a les altures del cel (…), no hi ha pujat per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor.” El Senyor Jesús en l’Ascensió no ha “fugit”. L’Ascensió del Senyor no és per apartar-se de la nostre petitesa.
Això té unes conseqüències clau per a les nostres celebracions. Ja que com diu la primera oració de la missa de la solemnitat de l’Ascensió: “…l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap (el Crist), també el cos (que som nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi.” Quelcom de l’home ha passat a Déu i quelcom de Déu ha passat a l’home. El papa sant Joan Pau II afirmava que la litúrgia és una barreja de grandesa i petitesa. Aquesta és una realitat, que a vegades ens incomoda en les nostres celebracions de l’Església. Ens agradaria que elles fossin un mirall, només, de la grandesa de Déu. Però la natura mateixa de la litúrgia consisteix en “aquest intercanvi sagrat” entre la nostra petitesa i la seva grandesa, per ser fidels al missatge de l’Encarnació. El camí per apropar-nos a Déu és entrar en la nostra humanitat.
Aquesta idea que també la trobem en el Nadal, quan Déu es fa home, avui en certa manera es repeteix, però en sentit invers: avui la nostra humanitat, la nostra petitesa té la confiança de seguir on ens ha precedit nostre Senyor. Ho diu l’oració sobre les ofrenes: “Senyor, avui us oferim aquest sacrifici per celebrar la gloriosa Ascensió del vostre Fill; feu que, gràcies a aquest intercanvi sagrat, ens elevem a les coses celestials.”
Això té unes conseqüències clau per a la nostra vida litúrgica. Tal com recorda el mateix sant Lleó en un sermó per al mateix dia d’avui de l’Ascensió: “Des dels inicis, l’Església ha comprès, il·luminada per l’Esperit Sant, que allò que era visible de Jesús, el que es podia veure amb els ulls i tocar amb les mans, les seves paraules i els seus gestos, allò concret del Verb encarnat, ha passat a la celebració dels sagraments.”
