Avui apareixen, de part de Déu i en l’encontre amb Ell, crides que ens interpel·len i ens conviden a l’acció. Quan la violència està a l’ordre del dia i els telenotícies ens mostren en viu els horrors d’una guerra retransmesa en directe, urgeix emprendre alguna cosa nova, completament nova quan la promesa que llegim a la Bíblia diu: “Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (Is 2,4). No és una utopia ni són paraules només per emmarcar o recordar.

És la identitat inconfusible d’un poble que s’ha trobat amb el Senyor. Una identitat que neix en el cor de cada persona i es manifesta en les seves relacions socials, des de la intimitat familiar i comunitària fins a la vida pública, des del moment en què els cristians presents en ella ens hi impliquem i hi incidim per aconseguir una bona convivència, basada en el respecte a la dignitat humana i als seus drets fonamentals. El resultat inequívoc és la pau. Augurar-la és un acte de valentia.

Amb tot, algú potser es preguntarà: per què mantenir l’esperança si tot resulta tan difícil i la pau no arriba? Com en una necessària reivindicació, preguem amb el salm fins a poder dir: “Augureu la pau a Jerusalem: que visquin segurs els qui t’estimen, que sigui inviolable la pau dels teus murs; per amor dels meus germans i amics, deixeu-me dir: que hi hagi pau dintre teu. Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat” (Sal 121). Hem de preguntar-nos si compartim aquests mateixos sentiments i si, quan resem així, ens hi sentim identificats, fins accedir a la invitació a caminar a la llum del Senyor.