Enguany l’inici de curs està esquitxat diàriament per notícies esfereïdores que parlen dels problemes de l’educació al nostre país. Però l’educació no està de moda. Sí que ho està la queixa i la reivindicació, el sentir-se molest i atacat, la desagradable sensació que no et deixen treballar en pau i, per sobre de tot, la denúncia. En nom del meu dret o del dret del meu col·lectiu, la denúncia sempre. Estar indignat és la forma raonable de viure en un món en què sempre hi ha raons per estar-ho.
Hi ha motius per estar enfadat. Per exemple, el dramàtic intent de posar en marxa l’aplicació d’una llei, la de la inclusivitat que, dissenyada en els despatxos de la teoria de la igualtat, està imposant per la via de la manca de recursos un sistema que dilapida la possibilitat que l’escola sigui l’eina que té un país per esmolar desigualtats socials i torçar el destí fatídic d’aquells que han arribat a aquest món amb les pitjors cartes pel joc de la vida.
Per no parlar de l’esgarrifós panorama de la hipersexualització dels nostres infants i joves. Consumidors habituals de pornografia i videojocs amb contingut altament violent, d’aplicacions destinades al contacte virtual i a la venda de la pròpia imatge en el mercat digital d’esclaus del segle XXI. Productes als quals accedeixen amb els mòbils que els adults els hem proporcionat sota el lema del “cal educar-los que l’utilitzin bé”. I és així com estem abocant els nostres fills al jou de la malaltia mental i després ens fem els ofesos quan tracten l’alteritat i la seva matèria, aquesta beneïda carn que hem oblidat i que és necessària per a una relació real i verdadera, com quelcom inexistent o prescindible.
L’educació no està de moda. La denúncia i el fariseisme sí. Ens esquincem les vestidures i clamem al cel justícia quan patim les conseqüències de la vida social que entre tots hem construït o simplement tolerat.
Si l’educació estigués de moda no parlaríem només de recursos econòmics, ni de controls parentals, ni de lleis. Totes aquestes coses poden ser útils. Sens dubte que caldrà pensar-les millor i prendre decisions conjuntes. Però si l’educació (i no la preocupació per la crisi) no està en el centre, només serveixen per alimentar els motius dels que viuen enfadats.
Parlar d’educació és fer-ho del gest d’un home lliure que transmet a qui ve darrere el significat de les coses belles i bones que vol conservar i estimar, un home que estima i exalta en tot la llibertat que necessita el jove per acollir aquest significat com a seu.
Si no parlem a aquest nivell no podrem descobrir que el drama no es resol amb més personal ni tampoc legislant a favor o en contra de cap principi pedagògic. No descobrirem que són la bellesa i les experiències d’ordre el que configuren la magnanimitat i la grandesa d’esperit dels homes i les dones que, en el nostre món, podran fer front als desafiaments que tant ens fan patir i ens enfaden.
