Ensenyar la interioritat a l’escola és fàcil si jo soc una persona que, de forma sistemàtica i periòdica, em cultivo interiorment. Ensenyar (o proposar) la pregària a la comunitat educativa és fàcil si jo soc una persona avesada a la pregària personal: poca, però constant; poca, però bé!

Seduir els membres de la comunitat educativa perquè entrin i vegin de què va l’Església (i qui vulgui que s’hi quedi) també és fàcil si jo soc una persona que pertanyo a un grup de fe o visc amb una comunitat cristiana que em fa de referència. Acompanyar (vitalment, però espiritualment, també) l’alumnat és fàcil si jo soc una persona que he buscat (o busco) algú que m’acompanyi i, per tant, em deixo acompanyar (espiritualment, també) per algú. Proposar campanyes solidàries a l’escola és fàcil si jo soc una persona adherida (de paraula, pensament i acció) a causes justes.

Jesús diu: “Si un cec guia un altre cec, tots dos cauran en un clot” (Mt 15,14). Obvi i evident, oi? Com ens podem atrevir a ensenyar interioritat si nosaltres no en fem? Com ens podem atrevir a acompanyar la gent si nosaltres no som acompanyats (o no ens deixem acompanyar) per ningú? Ens passarà que, obvi i evident, caurem en un clot i direm que ensenyar la interioritat i acompanyar les persones és difícil. Però la dificultat no raurà en la naturalesa de la interioritat o l’acompanyament, sinó en la nostra poca pràctica.

Fa força anys que tinc arrelat un convenciment profund: només puc oferir (creïblement) allò que jo ja visc. Algú podria qüestionar-me: que tu ho visquis no vol dir que arribis a transmetre-ho. I jo dic: d’acord, és veritat! Que jo sigui una persona solidària no em garanteix la capacitat de contagi d’aquest valor. Però, avui, em refereixo al fet que si jo ho visc, és fàcil ensenyar-ho. Una altra cosa serà que els altres ho aprenguin. I l’aprenentatge depèn, una mica, de la didàctica i, molt, de la disponibilitat i predisposició de la persona per aprendre. Però avui no em referia a l’aprenentatge, sinó a l’ensenyament.